Fem un cine?

2011-01-10T21:06:00.602+01:00

Clàssics
Alien (1979) de Ridley Scott

Abc Sci-fi terrorífic d'alta volada, 1h56m
Cast Sigourney Weaver, John Hurt, Harry Dean Stanton, Ian Holm, Yaphet Kotto, Tom Skerrit
Ratings IMDb 8.5

L'univers és un forat molt negre

Veig 'Alien' com mai abans l'havia vista, a la pantalla tamany XXL del cine Urgell, dins un cicle de grans blockbusters que es projecten en programa doble. Alguna ment perversa ha titulat aquest cicle 'Phenomena', i em sento com si formés part de l'underground més resplendent de la ciutat. Tot enganya. Al descans s'esfuma el discret encant de les crispetes quan observo, a punt de llàgrima, com alguns treuen el tupper.

'Alien' segueix sent una peli fascinant, primer perquè després de tres dècades, el seu imaginari futurista encara conecta a la perfecció amb l'espectador. Les coordinades abismals de l'espai on transita la 'Nostromo', aquesta nau desangelada que s'acaba convertint en un laberint del Minotaure, desprenen l'aura intemporal d'un infinit que pràcticament es pot tocar.

Però per sobre de tot, 'Alien' és una película clarivident. Perquè el seu estil sobri i fantasmal sap endinsar-nos al cantó més fosc del misteri que defineix la nostra percepció de l'univers, i ho fa començant a construir aquesta sensació des del primer segon, a partir d'uns crèdits que, amb el seu rigor glacial, anticipen l'atmosfera de malson que envolta la pel.lícula.

De fet aquesta idea tan ben sublimada als crèdits és la que sustenta el rerafons de 'Alien' i la converteix en una gran massa d'energia que xucla l'espectador des del principi: la idea que som dins un univers que en realitat és un abisme de tenebres, i que la seva matèria principal és una cruel indiferència per la vida.

És veritat que els punts d'inflexió de la història són adrenalina en estat pur: el cas del fals final o del tripulant que resulta ser un impostor són lliçons mestres de guió. Però si 'Alien' és una impecable maquinària narrativa és per la seva visió totalitària del suspens, perquè el seu permanent estat d'alerta es construeix en la ressonància ambiental de l'amenaça, en la capacitat de destilar l'essència de les tensions internes i retardar l'explosió de la veritat -per exemple, respecte a l'autèntic motiu que porta a interrompre la hivernació dels tripulants-.

Capítol apart mereix la tinent Ripley, probablement l'heroína més carismàtica de la història del cinema. Potser perquè Weaver, esplèndida, va saber infondre al personatge l'ambivalència de gènere que li demanava, convertint-lo en un equilibri equívoc de virtuts. La seva força -arriba al punt de salvar la mascota de la nau en plena apocalipsi- és l'esperança de la humanitat contra la més pura manifestació del mal. No es pot demanar més.

2010-02-18T22:26:00.029+01:00

La cinta blanca, de Michael Haneke

Abc Intriga dramàtica rural, 2h24m

Cast Christian Friedel, Burghart Klaubert

Ratings Fotogramas 4/5, IMDb 8.2

Possessió infernal, puntuació 8.5

Les credencials que acompanyen la darrera pel·lícula de Haneke, distingida amb la Palma d'Or a Cannes i el premi de la crítica internacional, no tenen un origen infundat. Si 'La cinta blanca' s'ha integrat a la cartellera amb una naturalitat considerable és perquè té una personalitat difícil d'oblidar, que sobresurt amb la qualitat penetrant del blanc i negre entre un espectre de colors en general poc estimulant.

La tensa contenció que reflecteixen els rostres d'alguns habitants d'aquest poblet austríac poc abans de la Gran Guerra sembla tenir origen en un rigorós ordre social. 'La cinta blanca' parla de les perversions que subsisteixen a l'ombra d'aquest ordre, i d'una sèrie d'enigmàtiques desgràcies que fan trontollar l'equilibri de la comunitat.

Hi ha en aquest Haneke un poderós hàlit a Bergman, en la puresa metafísica de les imatges, en la seva capacitat de situar el fons dels personatges en un primer terme poètic, incontestable com el retrat d'una nuesa al natural. El secret és a la depuració formal d'una posada en escena que fa de la seva dura pulcritud un cristall d'augment sobre l'interior de l'individu, revelant la conflictiva intensitat dels seus corrents, la seva dissimulada asfixia.

La misteriosa taca del mal, escampant-se sigilosament sobre la calma podrida d'aquest entorn bucòlic, és com el fantasma venjatiu d'una llibertat ofegada, destruint el mateix ordre que l'ha fet odiar-se. Només l'amor i la innocència del jove professor que tracta d'arribar al fons de l'assumpte sembla resistir-se a la possessió diabòlica, de pas fred i inexorable, que va tenyint l'atmosfera de la pel·lícula.

Hi ha algun motiu, doncs, per no qualificar 'La cinta blanca' d'obra mestra? La mateixa distància analítica, esgarrifant, que la pel·lícula fa servir magistralment per posar de manifest el caràcter devastador d'una crueltat que Haneke situa estratègicament fora de camp, és la que, de vegades, ens torna una imatge emocional captada amb excessiva voluntat d'estudi. Fora d'això, l'experiència és única.

2010-02-09T22:52:00.021+01:00

En tierra hostil, de Kathryn Bigelow

Abc Falsa ficció bèl·lica, 2h11m

Cast Jeremy Renner, Anthony Mackie, Brian Geraghty, Guy Pierce, Ralph Fiennes

Ratings Fotogramas 3/5, IMDb 8

Explosions desèrtiques, puntuació 4

En cas que els Oscar facin una mica de justícia, no cal que James Cameron pateixi si aquesta és la pel·lícula que ha de posar-li les coses difícils a 'Avatar'. La decepció que t'endus després de veure-la té un punt de ràbia contra la pròpia innocència, és un sentiment d'estafa cap a la propaganda que deia que aquest David tenia prou qualitats com per vèncer aquell Goliat.

Sembla que Bigelow s'hagi basat en el 'Elephant' d'Alan Clarke (1988) que va inspirar el film homònim de Gus Van Sant (2003) per rel·laborar la cruesa de la seva política escènica de protesta: en comptes de copsar l'horror absurd que hi havia als assassinats a sang freda de l'IRA, la pel·lícula ens aïlla amb tres artificiers americans a la guerra de l'Irak perquè visquem el seu frec a frec constant amb els límits de la mort.

La finalitat és la mateixa: fer que l'espectador acabi desenvolupant un rebuig al·lèrgic al que està veient, conduir-lo més enllà de la denúncia, pels camins de la presa de consciència. D'aquí que l'estratègia narrativa de 'En tierra hostil' es concentri en la repetició d'un leitmotiv present a totes les seqüències: el procés de desactivació de bombes i tot el que comporta de tensió i desgast mental pels que hi participen.

La principal virtut de la pel·lícula és que l'espectador viu els moments de crispació tancat a la mateixa bombolla d'adrenalina que els soldats. Bigelow fa pujar el voltatge explotant les possibilitats de la dilatació del temps i les connotacions pròpies de l'entorn: el seu Irak, esquerp i polsegós, progressa cap a una realitat cada cop més absurda i trastornant.

És una llàstima que, a diferència dels seus referents elefantiàsics, 'En tierra hostil' no acabi d'aprofundir en l'experiència immersiva que volia ser. Encara que les seves imatges afilades derrotarien qualsevol argument bel·licista, la pel·lícula no és capaç de fer la màgia que demanen els processos de superació de la ficció, les propostes de realitats homologables que discorren en un continuum impecable.

2010-02-04T21:19:00.046+01:00

Invictus, de Clint Eastwood

Abc Mandela i el rugby contra l'Apartheid, 2h13m

Cast Morgan Freeman, Matt Damon

1st weekend USA 8.6 M$ (4.052 $/sala)

Ratings La Vanguardia 3/4, Fotogramas 3/5, IMDb 8.9

Injecció de moral freda, puntuació 5

Sembla que tampoc els grans cineastes són immunes a aquest fenomen tan propi de principiants que és la boira narcisista, un mal que impedeix veure què hi ha de prescindible en el material que s'ha filmat, el monstre de l'ego que confon equilibri amb mutilació espiritual. Voleu exemples? El Fincher de 'Zodiac' perdut al laberint d'una investigació sense final, el Malick de 'El Nuevo Mundo' banalitzant la bellesa inicial del seu edèn o, recentment, el Cameron de 'Avatar' provocant que els rituals col·lectius de la seva raça indígena perdessin el sentit.

Eastwood també cau en l'excés estèril quan s'obsessiona en fer la crònica del camí cap a la glòria dels Springboks, l'equip de rugby de Sudàfrica. El director arrossega el pes d'un final cantat, es perd en la recreació gratuïta dels partits i sobretot es mostra incapaç de fer sonar les trompes de l'èpica quan la història li demana.

Ni Morgan Freeman, esplèndid encarnant a un Nelson Mandela que lluita per aixecar el país, pot dissimular la baixa forma del seu amic Clint. L'habitual intimitat, de línies pures, en els moments crepusculars dels personatges, o aquella complicitat tan nítida com els sentiments que es dissimulen, han quedat per altres ocasions.

No deixa de ser paradoxal que 'Invictus' faci descansar tot el pes del seu escàs valor emocional en una sola paraula: inspiració. En té, i molta, l'actuació de Freeman, i també el seu personatge de Mandela quan la busca per contagiar-li al capità dels Springboks, un Matt Damon que no disposa del material dramàtic suficient per donar-li substància al seu atleta.

Hagués estat interessant veure com la sinergia entre aquests dos líders amb tant a demostrar gaudia de més temps, derivava cap a una amistat que aprofundia en la mútua comprensió de les carències, com passava a 'Million Dollar Baby' entre Maggie i el seu entrenador. El film, però, sembla tenir pressa per assolir els seus objectius fàctics, dominat com està per un esperit de crònica del que no té la paciència d'allunyar-se.

2010-01-27T22:09:00.042+01:00

Teniente corrupto, de Werner Herzog

Abc Thriller policíac molt estupefaent, 2h02m, Aurum / Wide

Cast Nicolas Cage, Eva Mendes, Val Kilmer, Brad Dourif, Shawn Hatosy

1st weekend Esp / USA 0.59 M€ (2.655 €/sala) / 291.000 $ (5.113 $/sala)

Ratings La Vanguardia 3/4, Fotogramas 4/5, IMDb 7.1

El camí de l'iguana, puntuació 7

A 'Training Day' (2001) Denzel Washington encarnava un diable camuflat de policia que es movia pel cantó més tenebrós de l'hampa com si fos a casa seva. L'aura malèvola que Alonzo duia escrita a la mirada deixava clar que dins seu ja no hi havia ni una engruna d'equitat. La corrupció que reflexa la mirada d'aquest altre llop amb pell de poli potser no és tan obscura, però té el mateix aire a perdició definitiva.

El que li passa al tinent Terence és que el seu olfacte policial és tan extraordinari com el seu vici de viure perillosament. És el paradigma de l'home que converteix la realitat en un paradís artificial a la mida dels seus instints, que només es realitza vivint més enllà del bé i del mal: drogues, apostes, abús d'autoritat... són la seva meta.

Herzog deixa ben clar que, per sobre d'una trama policíaca força irrellevant, aquesta és una pel·lícua que vol analitzar una personalitat notòria, complexa, atrapada en la seva curiosa habilitat per gestionar la confusió entre compliment del deure i evasió. Les imatges amb les iguanes imaginàries en primer terme i Terence al darrera defineixen bé les grans divergències que conviuen a la seva ment.

Nicolas Cage ho sap de sobres i fa oscil·lar la seva expressió entre dos extrems: la cara de frenopàtic és pels moments més impulsius, i la d'amoïnat, per aquells en què domina la consciència. I Eva Mendes? Poc importa que no sàpiga allunyar-se de la seva personalitat real per fer de prostituta, quan és tan difícil no sucumbir al seu carisma natural.

El més curiós de 'Teniente corrupto' és la seva deriva del thriller cap a l'humor negre, el seu creixent rerefons social, estretament lligat a la decadència d'una ciutat, Nova Orleans, que sembla actuar com a mirall de la degradació d'aquest incorregible. És difícil dir si Herzog s'ho ha trobat o ho ha buscat des del principi, però en qualsevol cas, és una forma original de desmarcar-se dels estàndards.

2010-01-19T16:48:00.046+01:00

Un tipo serio, germansCoen

Abc Tragicomèdiaexistencial made in Coen, 2h42m, Universal

Cast Michael Stuhlbarg,Richard Kind, Fred Melamed, Sari Lennick, Aaron Wolff

1st weekend Esp / USA 0.29M€ (4.700 €/sala) / 0.8 M$ (40.000 $/sala)

Ratings La Vanguardia 2/4, Fotogramas 4/5, IMDb7.9

Impecable via crucis, puntuació 9

Després de veure 'Un tipo serio' es pot dir sense por que els Coen han assolit la perfecció en un art al que ja fa temps que són addictes: el de veure la realitat com una demostració de la impossibilitat de controlar-la, el de recalcar amb negra ironia la nostra petitesa o la derrota anticipada contra els ordres establerts -sense oblidar mai la presència obligatòria dels diners com a signe que els Coen assocïen a l'adveniment de la desgràcia-.

És difícil dir de què va la pel·lícula, en essència de la nostra soledat davant el caos que domina l'univers, o de les bromes més pesades que ens pot gastar el destí. La que li gasta a Larry consisteix en desmuntar la vida d'un home bo i pacífic, que de cop no té més remei que contemplar com tot s'ensorra, mentre busca una resposta que els rabins que visita no li donen.

Per començar, els Coen es treuen de la màniga un antic relat jueu que pot ser entès com una llicència que es permeten, com una introducció a la tradició que la pel·lícula vol satiritzar o com a metàfora del que vindrà més tard. Perquè el guió incideix tant en el misteri de les voltes que pot donar la vida com incideix aquest pròleg intrigant en la condició d'un personatge que ningú, ni tan sols ell mateix, sap si és viu o mort.

El més impressionant de 'Un tipo serio' és que la seva successió infinita de problemes no perd mai la gràcia ni la capacitat de sorprendre, encara que, com el protagonista, algú pot trobar a faltar una mica més d'oxigen en mig de tant ofec i manca d'esperança. És una lliçó impecable de com fer una pel·lícula sublimant la dinàmica del causa-efecte, esprement al màxim la força d'una idea motriu fins l'últim instant.

Que la imaginació dels Coen és prodigiosa i no té límits queda tan ben demostrat a la pel·lícula com la teoria matemàtica de la incertesa amb la que Larry cobreix la immensitat de les pissarres de la facultat. És una imatge, la de l'home esclafat per una pila de fórmules, que resumeix perfectament la tragèdia de la intel·ligència humana, desbordada per les vicissituds de l'existència i l'implacable esdevenir de l'univers.

2010-01-14T22:18:00.060+01:00

Avatar, de James Cameron

Abc Espectacle 3D sci-fi melodrama new age, 2h42m, Fox

Cast Sam Worthington, Zoë Saldana, Sigourney Weaver, Stephen Lang

1st weekend Esp / USA 7.2 M€ (9.668 €/sala) / 77.3 M$ (22.350 $/sala)

Ratings Fotogramas 4/5, IMDb 8.7

Viatge al planeta al·lucinant,

puntuació 7

Corren mals temps pels paradisos perduts, s'esgoten els pulmons de les grans selves i potser per això Cameron ha decidit construir una alegoria sobre el conflicte civilització-natura a Pandora, el planeta fosforescent on els homes del futur pertorben l'estret vincle que els indígenes mantenen amb la seva versió de mare-Terra.

El director que es proclamava rei del món amb els onze Oscars de 'Titanic' (1997) demostra que també mereix títol il·lustre a l'univers del digital: encara que el seu 3D no suposi la revolució que ens han venut, 'Avatar' sembla teixida amb la matèria que dona vida als somnis, i un acaba flotant en l'encanteri de la seva llum iridescent, embruixat pel to lisèrgic del paisatge.

Més que la profunditat de les imatges, el que sedueix és la fisonomia de Pandora: un paradís exuberant, d'horitzons interminables i un ambient que exhala mística per tot arreu... Però per filigrana digital la dels Na'vi, els habitants blaus d'aquest planeta que semblen tan reals com les arrugues de l'edat i transmeten emocions cent per cent humanes.

Estranya que aquest director experimentat no hagi sabut dosificar tanta pregària col·lectiva i tanta pirotècnia militar en benefici de l'agilitat de la pel·lícula. Cameron fa honor a la seva fama de narcisista i exhibeix un material que desvirtua aquesta empresa faraònica i el seu esperit 'new age'. Normal, quan un es veu a sí mateix com la revolució del món il·lusionista.

És veritat que 'Avatar' es limita a posar al dia de manera molt lineal una història ja vista a films com 'Pocahontas'. Però el caràcter fascinant de les imatges, la seva excitació dels sentits, acaben difuminant les carències del conjunt. Per això l'espectador suporta amb poc esforç l'agònica durada del que en essència és la pel·lícula: un ritual d'aparellament entre dos membres de races en conflicte. Pures sensacions a flor de pell.

2010-01-05T15:26:00.324+01:00

Donde viven los monstruos,
de Spike Jonze

Abc Món interior infantil altament turmentós, 1h28m, Sony

Cast Max Records, Catherine Keener, Monstres

1st weekend Esp / USA 0.28 M€ (1.933 €/sala) / 32.7 M$ (8.690 $/sala)

Ratings Fotogramas 5/5, IMDb 7.8

Aquell caos dit infància, puntuació 7

'Donde viven losmonstruos' no està pensada perquè els nens vegin una simple versió turbulenta i monstruosa delsninots de 'Barri Sèsam' i facin el badoc a la butaca: al darrera d'una façana de faula meravellosa s'hi amaga tota una divagació sobre els aspectes més cavernosos de la infància que no té por de ser ella mateixa ni sent misericòrdia pel seu públic aparent.

Sorprèn l'aproximació oberta, descarnada i psicològica a un món infantil que la pel.lícula s'atreveix a revelar com altament convuls. Tot el que l'inici de la vida té d'estrany hi és present: l'endimoniada bipolaritat d'unes emocions que viuen al marge del nostre control, la totalitat d'una apatia que de sobte ens sobrepassa, l'aïllament o la ràbia com a formes de reacció contra les rugositats d'un món que no es comprèn.

Jonze torna a demostrar que és un escapista formidable fent allò que tant li agrada, un viatge a l'altre cantó del mirall, en aquest cas el d'un nen, Max, al patir una rauxa per la incomprensió materna. És impressionant veure amb quina naturalitat Jonze domina aquest traspàs, el del món real a l'imaginari, sense que l'espectador percebi cap mena de sutura, com si l'un fos una pura conseqüència lògica de l'altre.

Excèntric, fantasiós i interiorista, el director tampoc s'oblida de sumar als seus habituals trets d'estil el de l'excel.lència visual que, a banda de ser present a l'esplèndid trànsit entre mons, segueix brillant a altres escenes de magistral plasticitat surrealista: la travessa del desert de Max i el seu millor amic monstre, o la visita a la maqueta animada del seu món alternatiu, parlen per sí soles.

Potser la millor virtut de 'Donde habitan los monstruos' és alhora el seu pitjor defecte, perquè l'experiència que proposa Jonze és tan pura, tan fidel al funcionament arbitrari de la psicologia infantil, tan allunyada de les convencions que faciliten la digestió de les històries, que en el seu meravellós capficament, s'acaba embriagant de sí mateixa i oblida que el públic també compta.

2009-12-22T16:25:00.007+01:00

Blindado, de Nimród Antal

Abc Assalt al furgó blindat, 1h28m, Sony

Cast Matt Dillon, Columbus Short, Jean Reno, Laurence Fishburne, Skeet Ulrich, Fred Ward

1st weekend Esp 0.35 M€ (2.482 €/sala) / 6.5 M$ (3.440 $/sala)

Ratings Fotogramas 4/5, IMDb 5.9

Objecció de consciència depressiva,

puntuació 5

És l'efecte que provoca un protagonista tan incorruptible com un personatge de Walt Disney dins una variant de la típica banda criminal: tanta conducta irreprotxable és difícil de creure quan no la matisen aspectes més humans. I és que en aquest ramat d'ovelles negres cegades per la cobdícia, la blanca és la que desentona, de tan santa com és.

En realitat la culpa és d'un guió que no sap ser conseqüent amb la seva creació d'expectatives. Perquè en comptes de seguir la seva deriva natural, la del thriller d'atracaments i testosterona pura en vena, 'Blindado' fa un viratge inesperat cap a l'obra de càmara, abandona el camí persecutori que intuíem i es converteix en un encreuament descafeïnat entre 'Reservoir Dogs' i 'La habitación del pánico'.

A partir d'aquí el que importa és explotar les possibilitats de dos espais en permanent confrontació: l'interior d'una nau abandonada on prospera la teranyina del complot i la cabina d'un furgó blindat que, a banda de contenir un botí molt temptador, s'erigeix en fortí de resistència.

És una llàstima que el director no hagi sabut potenciar la intensitat de l'atmosfera perfecta per jugar amb la sensació de claustrofòbia, o bé injectar més tensió a uns cops d'efecte que resulten previsibles. I és que 'Blindado' sorprèn per la seva asèpsia general, la mateixa que, incomprensiblement, desaprofita dos actors carismàtics -Jean Reno i Laurence Fishburne- reduint-los a fer cara de pocs amics.

És Matt Dillon, en el paper de líder de la banda i principal antagonista, l'únic que aporta una mica de força psicològica a l'assumpte: la caracterització del seu ombrívol personatge, amb una suau faceta psicopàtica, és alhora sòbria i persuasiva. Amb tot, el que li passa a 'Blindado' és que no sap defensar el seu punt de vista: la pel.lícula està de part dels bons, però el públic sent més empatia pels dolents.

2009-12-17T18:55:00.016+01:00

La ventana, de Carlos Sorín

Abc Elegia introspectiva, 1h25m, Wanda Visión

Cast Antonio Larreta, María del Carmen Jiménez, Alberto Ledesma, Emilse Roldán, Roberto Rovira

1st weekend Esp 22.000 € (1.570 €/sala)

Ratings Fotogramas 3/5, IMDb 6.9

L'últim adéu, puntuació 6.5

El vent que pentina la immensitat de les planures que envolten la finca de San Juan és com el pensament nostàlgic d'aquest vell sobrevolant el seu propi camí mentre espera a l'estranya dimensió que separa la vida de la mort. Des de la finestra d'una estança impregnada amb la consciència de la finitud, Antonio contempla el caràcter formidable de l'experiència humana manifestant-se en l'aire edènic del paisatge.

De la veritat metafísica que Bergman sabia imprimir als rostres dels actors n'hi ha molt poc rastre a 'La ventana'. Sorín sembla més centrat en la construcció d'una atmosfera contemplativa i vaporosa, en realçar el to elegíac de la història, que en cuidar la naturalitat d'una interpretació que malmet el flux de la pel.lícula per culpa d'entonacions forçades -irònicament, el cas de l'afinador de pianos és el més agut-.

Tot i que el cinema interiorista de Sorín no té la delicadesa o el rigor poètic dels grans exploradors de l'ànima (com Erice o Sokurov), la pel.lícula ofereix bons moments de conciliació entre una atmosfera que reflexa la provisionalitat límbica de la situació i un protagonista que admira la bellesa de l'entorn com si volgués posseir-la eternament.

Estretament lligada a l'amor a la vida i el pas del temps hi ha la reflexió sobre la impremta vital de l'individu com allò que determina l'acceptació i el sentit de la transició final. És interessant veure com Sorín articula els sentiments d'Antonio cap a tot el que estima i sobretot cap al seu fill buscant l'expressió minimalista, explotant la poètica del llenguatge simbòlic.

La poca presència de diàlegs, el significat dels objectes, mirades o processos com l'afinació d'un vell piano o una ampolla de cava que celebra la tornada del fill pròdig, són les seves claus sintàctiques al cantó d'un tempo suau. Malgrat tot, el film no aconsegueix l'elevació que seria d'esperar, segurament perquè li falta el toc magistral, la subtilesa i el domini estètic que converteixen les meres sensacions en profunditat sentimental.

2009-12-11T19:29:00.005+01:00

Hermandad de sangre, de Stewart Hendler

Abc Terror libidinós de ties bones perseguides, 1h41m, Aurum

Cast Briana Evigan, Leah Pipes, Margo Harshman, Jamie Chung, Teri Andrzejewski, Rumer Willis

1st weekend Esp / USA 297.000 M€ (1.407 €/sala) / 5.2 M$ (1.951 $/sala)

Ratings Fotogramas 3/5, IMDb 5.6

Vestides per morir, puntuació 4

Pel.lícules com aquesta són les que contribueixen a l'alliberament de les pulsions que el tedi confortable de la civilització manté a ratlla en algun lloc del subconscient: el seu terror, un còctel amè de sadisme eròtic, és un reflex de la tensió carnal que en els moments letals, els de la ganivetada a la dutxa i derivats, té la virtut paradoxal de la fascinació i l'esgarrifança.

Reivindicant la simplicitat i l'esperit recreatiu del subgènere (terrorífic) del slasher, 'Hermandad de sangre' es limita a poc més que a posar en dansa un grup de ties bones lleugeres de roba, algunes detestables, que després d'amagar un crim accidental són perseguides per un 'killer' misteriós.

Fer una pel.lícula a base d'encadenar uns quants succedanis de la cèlebre escena de 'Psicosis' pot ser un fi tan noble com qualsevol altre. Que la lògica estructural que ha de sustentar el leitmotiv del sang i fetge sigui gratuïta, o que la identitat de l'assassí sigui una qüestió purament aleatòria, no importaria gaire si la pel.lícula li sabés trerue més partit a les altres claus del gènere.

Però la confiança de 'Hermandad de sangre' cap al públic avorreix: la distància màgica de la ficció queda anul·lada per una tendència risible a precipitar-se un cop i altre cap a la sang fàcil, descuidant el misteri i els aspectes preparatoris de la por. Fer de la manca de subtilesa un estil demana unes virtuts equilibrants -bones atmòsferes i maneig del tempo- que la pel.lícula creu innecessàries.

Per contra, 'Hermandad de sangre' és generosa pel que fa a satisfer les exigències més primàries, ideal si el que es busca són anatomies de bandera violentades i conductes impostades en ple món de college ianqui. El seu univers, lluny d'aspirar a ser fascinant, demostra una fe massa cega en la via del desfogament elemental.

2009-12-08T20:33:00.018+01:00

Adventureland, de Greg Mottola

Abc Comèdia més agre que dolça amb viatge als 80 inclòs, 1h46m

Cast Kristen Stewart, Jesse Eisenberg

1st weekend Esp / USA 17.000 M€ (560 €/sala) / 5.7 M$ (3.073 $/sala)

Ratings Fotogramas 4/5, IMDb 7.3

Aquells meravellosos anys,

puntuació 5

La distància temporal de 'Adventureland' permet reflectir com canvïa tot, la manera de sentir d'una època i el despertar d'una generació a l'Amèrica de finals dels vuitanta, amb els seus codis i valors més distintius. En aquest sentit, pot semblar una radiografia anímica i social lleugera que vol retre homenatge a una dècada amb més adeptes ara dels que mai més tornarà a tenir.

En canvi, 'Adventureland' és una pel.lícula amb una sorprenent consciència adulta: la seva mirada nostàlgica atorga una dimensió objectiva al valor de la innocència, reflexiona sobre el procés de començar a caminar amb independència per la vida, i associa la màgia del descobriment a les primeres decepcions que prefiguren el 'camí de roses'.

Tot el que pugui sonar a tòpic 'vuitantero' està revisat amb una pàtina d'humor distant que deixa regust a desencís: figures paternes que no responen a l'ideal, fantasmes i conformistes força patètics, un amic del 'prota' carregat d'autocompassió, ties bones tristament superficials... I el tema de la pèrdua de la virginitat com a trauma generacional.

La hibridació tonal d'aquesta ironia melancòlica situa l'espectador en un terreny ambigu, que no acaba de ser el de la comèdia juvenil desenfadada que un s'espera ni el de la reflexió dramàtica que s'apunta en certs moments. És una perspectiva original, però que segurament naufraga perquè no té la dosi de caràcter que necessita tota ficció més o menys convencional.

Sobta que sigui el personatge d'Em (Kristen Stewart) el que finalment s'emporta el pes del conflicte, sobretot perquè la cinta gira al voltant de James (Jesse Eisenberg) i el seu procés d'iniciació des del moment que la coneix. La seva passivitat interiorista no queda prou justificada en aquest parc d'atraccions amb història d'amor estiuenca sense emocions fortes.

2009-12-04T16:16:00.007+01:00

Luna Nueva, de Chris Weitz

Abc Romanticisme vampíric de moral victoriana, 2h10m, Aurum

Cast Robert Pattinson, Kristen Stewart, Taylor Lautner

1st weekend Esp / USA 7.8 M€ (12.302 €/sala) / 142.8 M$ (35.487$/sala)

Ratings Fotogramas 2/5, IMDb 4.6

Enyorança del vampir, puntuació 6

Què tenia 'Crepúsculo'que no té 'Luna nueva'? Per sobre de tot, a Edward i Bella irradiant elmagnetisme que prové del seu turmentós amor quan són aprop, compartintl'eròtica semi-platònica que sorgia, com si res, en la distància curta de laparella. Que el vampir Edward (Robert Pattinson) es deixi veure ben bé lameitat que a l'anterior episodi és el que li treu plenitud a aquesta lluna.

Ja se sap que lesseqüeles del fantàstic no poden viure tant de la poesia del descobriment que hiha en la primera entrada al seu món i els misteris que l'ordenen. L'absentismed'Edward l'agreuja el desgast de l'efecte sorpresa i també elpersonatge que aquí agafa força, l'indi licantrop amic de Bella, que mai arribaa desplegar un poder de suggestió capaç de fer oblidar el vampir -en partperquè Taylor Lautner és menys actor-.

Aquí el plat fort és la tràgica enyorança que es professa la parella, centrada sobretot en una desesperació de Bella que el director sap condensar en dos moments esplèndids: primer caient en espiral sobre la protagonista desmaiada en mig del bosc; després, al més pur estil Hitchcock, fent cercles al seu voltant mentre veiem el canvi d'estacions: és efectista, però igual que tot l'estil visual de la pel.lícula, està ple de pulcritud i coherència.

En essència, 'Luna nueva' és una fusió entre l'espera odisseica de Penèlope i el sense viure de l'un sense l'altre de Romeu i Julieta, i així és com passem de tenir una relació de tu a tu a una comunicació telepàtica entre amants confusos. Més introducció de personatges -com els custodis de la moral vampírica- i més desviacions argumentals no acaben d'omplir el buit d'uns sentiments força esvaïts.

Si l'estètica, afiliada a la ressonància emo, no perd el rigor, tampoc ho fan Edward i Bella executant el drama. Encara que el seu no és un paper molt exigent, transmeten amb atribolada sobrietat la dificultat de no poder materialitzar físicament el seu amor. De tota manera, això ja no és el que era.

2009-12-01T19:09:00.003+01:00

El baile de la victoria, de Fernando Trueba

Abc Drama romàntic aventuresc, 2h07m, Vértice

Cast Ricardo Darín, Abel Ayala, Miranda Bodenhofer, Ariadna Gil

1st weekend Esp 0.43 M€ (2.150 € / sala)

Ratings Fotogramas 2/5, La Vanguardia 2/4, IMDb 5

Postal de nyigui-nyoli, puntuació 3

És lamentable que el cinema espanyol no hagi trobat, o no hagi volgut trobar, una candidata una mica més digna que aquesta a la propera cerimònia dels Oscar. Sobretot perquè a 'El baile de la victoria' li cal gairebé una hora i mitja per arribar per primer cop al cor de l'espectador i perquè, en el seu noranta-cinc per cent, és incapaç de donar-nos alguna cosa substanciosa, ni en contingut ni en forma.

L'error d'apreciació de Trueba és colossal: aquest admirador -justificat- de Billy Wilder ha volgut construir una pel.lícula contemporània des de la perspectiva del folletí decimonònic, seduït per la idea que, movent uns personatges d'aureola intrèpida en escenaris exòtics, n'hi hauria prou per elevar la cosa anecdòtica a la categoria d'història interessant. Res més lluny d'un resultat que no fa més que recrear-se en la buidor del tòpic nostàlgic i no té prou acció per disfressar-ho.

La nostàlgia de Vergara Grey (Ricardo Darín), un famós lladre de guant blanc, cap a la seva ex-dona al sortir de la presó; la de Victoria, la jove ballarina muda, cap als seus pares desapareguts; i la d'Ángel, pària somniador enamorat de Victoria, cap a un ideal de vida que intueix només possible a través de la figura de Vergara i l'execució d'un robatori. El problema d'aquestes relacions, com el de la pel.lícula, és que es consumen en la imatge, però mai en el pla de l'emoció real.

És veritat que era difícil salvar un guió que no va més enllà de l'esbós superficial de les relacions en joc, tant la d'amor entre Ángel i Victoria com la de mestre-deixeble entre Ángel i Vergara. Però la resta del demèrit és d'un director amb poca habilitat pels actors (el personatge d'Ángel no deixa mai de grinyolar), incapaç d'harmonitzar el tempo de la imatge amb l'emoció i que mai té el do de filmar amb intensitat. En aquest cas, a Trueba se l'ha menjat l'avidesa per ensenyar-nos un embolcall tan estetista com inanimat.

2009-11-30T13:50:00.011+01:00

Buscando a Eric, de Ken Loach

Abc Comèdia - drama social kenloachià, 1h38m, Paramount

Cast Eric Bishop, Eric Cantona, Stephanie Bishop, John Henshaw

Ratings Fotogramas 3/5, La Vanguardia 2/4, IMDb 7.4

Forçant l'efecte psicològic,

puntuació 5

Sembla que Ken Loach s'ha penedit a mitja peli del seu doble intent de renovació: d'un cantó el que du a terme el seu protagonista, un humil 'postman' anglès que decideix tirar d'imaginació per sortir del pou després que l'abandoni la seva segona dona. De l'altre el que executa com a director, fins que ja no pot resistir més suplantar-se a sí mateix i torna a la cançó de sempre, la del socialisme doctrinari que fa olor de naftalina.

La teràpia que segueix Loach per contenir-se i engalipar l'espectador és efectiva i fins i tot, a moments, força seductora. En essència, consisteix a convidar Eric Cantona, el gran futbolista que tenia una vena filosòfica, a fer de sí mateix, després que Steve el faci sortir del seu cap talment com Aladí i el geni de la llàntia meravellosa. Les frases lapidàries de Cantona fan miracles alhora de regenerar l'autoestima de Steve i la pel.lícula entra en un to amable de comèdia màgica amorosa que funciona prou bé.

Després el cop de timó que fa Loach és tan dràstic que sembla que de sobte tornem a ser en un dels seus drames maniqueístes, sobretot per l'entrada en joc d'uns mafiosos que manipulen al fill rebel del protagonista. És aleshores quan el director comença el seu devot ascens cap al cim de les injustícies socials. El paradigma Loach toca sostre quan la policia armada irromp en escena al més pur estil 'ley Corcuera': la tensió emocional de l'home empetitit pels tentacles del poder fàctic, sota una perspectiva despullada i esquinçada a més no poder -pamflet en vena de l'escola Benet i Jornet-.

En realitat el gran problema de 'Buscando a Eric' és que Loach espera del públic una consideració tan simpàtica cap a la seva pel.lícula com la que pugui tenir cap al seu equip de futbol predilecte. Potser per això cau en l'excés de les llicències de manera tan abrupta, barrejant sense cap rigor la regressió nostàlgica, la història d'amor, la comèdia sincera, el folletí social, la peripècia de coleguilles i l'esperit futbolero. I això que la idea era bona.

2009-11-27T14:56:00.007+01:00

Un lugar donde quedarse, de Sam Mendes

Abc Road movie (existencial) tragicòmica, 1h38m, Paramount

Cast John Krasinski, Maya Rudolph, Jeff Daniels, Catherine O'Hara, Allison Janney, Maggie Gyllenhaal

1st weekend Esp 52.000 € (4.200 € / sala)

Ratings Fotogramas 3/5, Time Out 2/5, IMDb 7.5

La família no és modèlica,

puntuació 8

Encara que potser trobareu un pòsit de beatitud americana en la convicció d'aquesta parella a l'hora d'engegar el seu projecte familiar, el film sap evitar els perills d'una tonalitat moralitzant: el seu estudi tragicòmic de diverses patologies familiars esdevé un bàlsam amè que ens ajuda a ser indulgents amb el gran pas de la paternitat i la tasca sempre incerta de plantar cara al futur.

L'èxode de Burt i Verona a través de diferents ciutats americanes per decidir on volen establir-se i criar el seu fill acaba convertint-se en una excusa per radiografiar les disfuncionalitats i les virtuts de la família contemporània i els seus models; un viatge d'iniciació que servirà a la jove parella embarassada per entendre que, a la vida, els defectes són de fàbrica i el que compta és la intenció.

Alguns models familiars estan dibuixats en clau de caricatura -el cas de la família que ha fet del seu esperit hippie un esnobisme és potser el més teatral-, d'altres són més continguts i creíbles -els propis pares de Burt, amb un Jeff Daniels esplèndid- però, sigui com sigui, totes les parades al camí d'aquesta road movie que aborda els dubtes existencials d'una parella prenatal, conflueixen amb gràcia i sentiment a fer catarsi de les ironies de la vida.

Mendes ha sabut conectar amb la poesia de la resignació que hi ha a l'entrada a l'edat adulta i la constatació definitiva que la vida no és un parc d'atraccions, i ho ha fet realçant les virtuts de l'amor sincer, la unió, la senzillesa i l'humor com a elements de compensació anímica davant la incertesa del destí i les renúncies de l'experiència familiar.

Esplèndida la banda sonora de la pel.lícula, perfecta per acompanyar aquest viatge de preparació paternal per carretera, com també el personatge de Burt (John Krasinski), el conformista vital, tendre i felicià que sap acceptar les coses tal com vénen i que tots voldríem ser algun dia. El millor de tot, però, és que sortireu del cinema amb la sensació d'haver-li perdut la por a la vida.

2009-11-23T22:05:00.011+01:00

Celda 211, de Daniel Monzón

Abc Thriller drama carcelari, 1h50m, Paramount

Cast Luis Tosar, Alberto Ammann, Antonio Resines, Marta Etura, Manuel Morón

1st weekend Esp 1.25 M€ (5.663 € / sala)

Ratings Fotogramas 4/5, Time Out 4/5, IMDb 8.3

De profundis, puntuació 7

Per la veu cavernosa de 'Malamadre' (Luis Tosar) s'escola tota una vida de trànsit pels indrets més sòrdids d'aquest món. 'Celda 211' és el retrat de l'amotinament que lidera aquesta veu contra les condicions de vida a la presó, però sobretot de l'apropament entre un pres ple de veritat i un funcionari que, atrapat en mig d'aquest garbuix, es reinventa a sí mateix per sobreviure.

Tan fascinant és veure la construcció que fa Tosar de 'Malamadre', mostrant-nos amb total veracitat la noblesa que amaga aquest perdonavides, com l'astúcia i la sang freda del personatge de Juan (Alberto Ammann) improvisant la seva màscara de condemnat en territori hostil. Notareu la tensió de l'impostor que s'hi juga la pell com si fóssiu ell mateix.

La trama li treu suc al conflicte entre presos i institució penitenciària i sap anar entrant en la reflexió social amb elegància, sense caure en proselitismes, ni tan sols quan implica uns presos d'ETA que els amotinats fan servir com a mesura de pressió. Monzón no perd la perspectiva i és conscient en tot moment que, en essència, això és un thriller carcelari.

És un mèrit que enmig de tanta tensió ambiental la pel.lícula trobi espai per mimar la seva vessant sentimental. Quedareu tant captivats per la sinceritat que desprenen els moments d'amistat entre Juan i 'Malamadre' com per la intimitat plena de tendresa que l'estoic carceller comparteix amb la seva dona (una Marta Etura lluminosa).

És una llàstima que, cap a la meitat, el film perdi de vista el seu rigor expositiu i es deixi seduir pel melodrama elemental -sobretot a la càrrega policial a l'exterior de la presó-, com també que algunes voltes del guió comencin a semblar forçades -els negociadors entren a la presó amb una familiaritat més que temerària-. El resultat és un final precipitat i amb poc vigor, que no està a l'alçada de la gran vàlua dels protagonistes.

2009-11-19T22:00:00.010+01:00

After, de Alberto Rodríguez

Abc Drama de puretes, 116m, Alta

Cast Tristán Ulloa, Blanca Romero, Willy Toledo

1st weekend Esp 117.000 € (930 € / sala)

Ratings Fotogramas 3/5

Cràpules sense salvació, puntuació 2

Que una retirada atemps és una victòria és una lliçó que els protagonistes de 'After' no hansabut aprendre amb el pas dels anys. Per això als quaranta tacos segueixenancorats en l'escapisme de les clenxes de coca i les llums estroboscòpiques,convertits en zombis del paradís perdut, atrapats en una vida d'adults on no hiha conquesta de la felicitat que valgui.

La primera cosa que seli ha d'objectar a 'After' és que no ens explica perquè aquest trio de'puretes' és incapaç de treure-li més suc a la vida valorant les possibilitatsdels seus propis compromisos. Així les coses, l'amarga frustració que alberguenels seus cors, sembla un conill que el director s'ha tret del cistell passantper alt que, abans que res, a l'espectador se l'ha de convèncer.

Conductes gratuïtes abanda, 'After' és un vaixell que va tant a la deriva com ho feial'insignificant pesquer de Clooney enmig de la tempesta perfecta, ben bé una descripcióinundada d'alienació discotequera i soledat masturbatòria que no presenta capindici de voler explicar una història o regalar-nos algun personatge interessant.

La pel.lícula tocafons quan els 'protes' ens ensenyen el cantó més fosc de tanta necessitatevasiva i treuen a la llum la seva crueltat, l'un cap a un nen que no l'acceptacom a parella de la mare, l'altra amb un gos malferit i el tercer cebant-se ambel més dèbil alhora de fer reajustament de personal. Ésun sentit de la venjança amb uns antecedents psiquiàtrics als que lapel.lícula no ens deixa tenir accés.

Amb tot, es nota quel'intent de salvar 'After' l'ha dut a terme un muntador que fragmenta lasortida esbojarrada dels tres amics intercalant-la amb episodis de la seva vidaper separat. El resultat és una amalgama repetitiva sense personalitat,sobretot perquè el material de 'After' hagués pogut reduir-se a la meitat sensecap efecte secundari indesitjable. Un mal viatge.

2009-11-18T16:26:00.009+01:00

Mi vecino Totoro, de Hayao Miyazaki

Abc Animació de la bona, 86m, Aurum

Cast Satsuki, Mei, Totoro & co

1st weekend Esp 11.000 € (2.200 € / sala)

Ratings Fotogramas 5/5, IMDb 8.1

Animació amb molta ànima, puntuació 9

Si no coneixeu a Miyazaki ara teniu ocasió de fer-ho anant a veure la seva primera obra mestra estrenada al Japó ara fa vint anys i descobrint un món ple d'humanitat i fantasia: el tarannà de la seva animació és tan únic com encisador, un univers carregat de valors que reivindiquen la bellesa de les coses senzilles i la inocència com a font de sensacions a flor de pell i 'joie de vivre'.

Ja se sap que els grans mestres saben fer fàcil el que és difícil, per això veure una pel.lícula de Miyazaki és entrar en contacte amb una veritat essencial sense cap rastre d'artifici, on tot flueix amb la mateixa màgia natural de la infància, la que prové del constant descobriment del món i ens obre les portes de la fantasia davant la més petita escletxa de curiositat.

En aquest cas el món fantàstic és el de dues germanes (Satsuki i Mei) que es traslladen al camp amb el seu pare per així ser més aprop de la seva mare convalescent. El traç naturalista de Miyazaki, la seva lluminositat serena i una visió bucòlica del món i les relacions humanes perfilen un estat anímic en plena consonància amb la natura, que, miracle en sí mateixa, desprèn un misteri poètic primordial.

Potser per això l'entrada en joc de Totoro, l'ésser fabulós que encarna la màgia intrínseca del món explicada des de la consciència infantil, és tan fàcil d'acceptar: l'espectador gaudeix al retrobar-se amb el seu propi Peter Pan i surt del cinema amb la sensació de poder-li canviar l'aspecte al món només amb la mirada, com tots hem fet de nens.

La grandesa de Miyazaki es troba també en la seva habilitat per captar les expressions en un tempo penetrant i a escala humana, en la seva reivindicació dels sentits com a font d'emoció poètica i com a porta que ens permet gaudir l'entorn i assaborir la vida -no us podeu perdre el repertori de sorolls, gestos i cares de l'amic Totoro-. Com va dir Louis Armstrong ja fa temps, '...What a wonderful world'.

2009-11-15T15:23:00.017+01:00

This Is It, de Kenny Ortega

Abc Michael Jackson en acció, 2h01m, Sony

Cast MJ, Kenny Ortega, cos artístic

1st weekend Esp / USA 1.36 M€ / 23.2 M$

Ratings Fotogramas 3/5, IMDb 7.5

Jo vaig ballar amb un zombi,

puntuació 5

No us atreviu a esperar de 'This Is It' res que s'assembli a un documental interessant que podria haver mostrat el cantó més fosc de l'èxit o la lluita d'un ídol per fer front a les misèries d'una vida feta a mida de les masses. Tampoc espereu trobar-hi la intenció de conèixer una mica més el rei del pop a través de l'entrevista, el retrat polifacètic o l'aproximació sensible a l'hàbitat de l'animal escènic per excelència que va ser MJ.

'This Is It' havia de ser el retorn a la vida més sonat de la història i s'ha quedat en un recull estricte dels assajos d'una gira que ja només podrem imaginar. El director, que veureu supervisant el funcionament de l'espectacle, no ha volgut sortir-se d'una tonalitat de conveniència i ens escatima l'esperit 'off the record' que hagués donat una mica més de profunditat a l'epíleg musical de l'home més idolatrat del segle XX.

El Michael que veureu és el que ja coneixíeu, el virtuós del ball, la veu i el ritme que se sap la seva música com les línies de la mà i és un detallista empedreït, però que ha perdut la vivor elèctrica de la seva plenitud i en algun moment s'excusa dient 'I have to save my voice'. Si pareu atenció també veureu un ídol alienat pel mite, que ningú gosa tractar com un igual i tan entestat amb el missatge de l'amor que l'acaba convertint en un reclam quasi banal.

No tot és, però, tan lamentable i és just reconèixer-li a la pel.lícula i de passada a Michael Jackson que té el ganxo del 'beat' i que si fóssim una mica més despresos el públic s'arrencaria com en una missa d'Alabama. Alguns fragments dels 'hits' amb nous arranjaments força brillants (Jam) i la pirotècnia i el desplegament de l'espectacle haguessin valgut comprar l'entrada del concert (sobretot per les imatges que havien de cobrir-li les espatlles al cantant).

És probable que li sobrin quinze o vint minuts a 'This Is It': potser és l'afany inconscient de reviure una part de la vostra joventut el que farà que us quedeu fins al final, potser la necessitat d'assistir al funeral d'algú en qui reconeixeu haver-vos fet sentir que la màgia era possible, o potser, com a 'Thriller', simplement les ganes de ballar amb un zombi i fer que el vostre cor bategui fort...

2009-11-10T14:35:00.020+01:00

El secreto de sus ojos, de Juan José Campanella

Abc Thriller drama romàntic, 2h07m, Alta Classics

Cast Ricardo Darín, Soledad Villamil, Guillermo Francella, Pablo Rago, Javier Godino

1st weekend Esp / Arg 0.71 M€ / 0.75 M$

Ratings Fotogramas 5/5, IMDb 8.8

La passió és a la mirada, puntuació 9

Pertrencar amb la grisor de les rutines sempre pots organitzar una excursió a laFageda d'en Jordà o bé anar a veure una pel.lícula com aquesta i adonar-te queel bon thriller també té cabuda fora del cinema nord-americà. De tota manera, el que méssorprèn de 'El secreto de sus ojos' és que trenqui de manera tan rotunda amb la trivialitat del gènere i aconsegueixi una exploració tan commovedora dels sentiments dels personatges.

També poc habitual però encertada és la seva estructura narrativa, que entrellaça amb naturalitat impecable el present i el passat de Benjamín (Ricardo Darín) des que torna a Buenos Aires, després d'un llarg exili. Allà retroba Irene (Soledad Villamil), l'amor de la seva vida, i reviu el terrible cas d'assassinat que els va ocupar a tots dos en el passat com a funcionaris del jutjat: una història que li haurà de servir, en el fons, per acabar d'entendre els secrets de la naturalesa humana i ajustar comptes amb el seu destí.

Ja se sapque Campanella fa més honor que ningú al tòpic de l'idealisme del caràcterargentí. Potser per això li agrada deixar-se desbordar pel seu sentit torrencial de l'humanisme i ha triat una història amb un protagonista que té unsentit de la justícia incorruptible, destinat a xocar contra elcaràcter cruel i incompetent d'una burocràcia dominada per l'ombra allargada de la dictadura.

Encaraque alguns moments puntuals de la relació entre els dos protagonistes potservoregen el sentimentalisme embafador, i encara que algunes voltes de la trama estiguin agafades dels cabells -com el momenten què l'assassí es deixa sugestionar en excés per l'escot d'Irene- no arriben mai a treure'ns d'una pel.lícula que téla força hipnòtica de la mirada dels enamorats i sedueix en tot moment l'espectador.

I és que Campanella ha fet una pel.lícula que fa bo allò que la mirada és el mirall de l'ànima i ha filmat unes mirades carregades de sentiment i de fe en els sentiments: la seva és una cosmovisió que rendeix culte a l'home quixotesc, condemnat a trobar la redempció en el pla de la justícia poètica. L'altre imant que us mantindrà enganxats a la pantalla és una trama que interessa fins a l'últim minut i el paperàs de l'ajudant de Benjamín, un tal Sandoval que és el contrapunt còmic d'aquesta odissea que reivindica la passió com a essència de la naturalesa humana.

2009-11-02T23:48:00.015+01:00

500 días juntos, de Marc Webb

Abc Comèdia romàntica sui generis, 1h35m, Fox

Cast Joseph Gordon-Levitt, Zooey Deschanel

Budget 5.5 M€

1st weekend Esp / USA 0.31 M€ / 3.74 M$

Ratings Time Out 4/5, Fotogramas 4/5, La Vanguardia 4/5, IMDb 8.2

Amors que maten, puntuació 8.5

Us enrecordeu de 'Alta fidelidad' (2000)? Aquella pel.lícula amb un John Cusack en estat de gràcia que es preparava per ingressar al món dels adults revisitant el seu passat sentimental, acompanyat per un repertori musical que era ben bé la seva pedra filosofal. '500 días juntos' hi té algunes coses en comú, sobretot perquè és una d'aquelles pelis que, com els amors més sagnants o les cançons dels Beatles, costen d'oblidar.

Deu ser perquè el primer que fa és deixar els clichés de banda i erigir l'originalitat en principi de la seva gràcia. Sí, aquesta és una història de noi (que escriu frases per a postals de felicitació) coneix a noia (nova a l'oficina), però la seva constant inspiració la converteix en una deliciosa rara avis de la comèdia romàntica que de pas us farà tornar a casa amb algun galó de més a l'uniforme.

Per començar aquí la que no vol cap lligam seriós és ella, una d'aquelles criatures lluminoses que tenen el do de la gràcia natural i poden convertir la teva vida en un estiu etern, però que responen malament al sentiment de possessió quan les estimes amb totes les forces del teu cor. Diguem-ho, Zooey Deschanel se surt en el seu paper de papallona encantadora i autosuficient, i sí, té aquests ullassos magnètics que diuen tantes coses com un sonet de Petrarca.

Afegim-hi una organització del temps que va saltant a discreció entre aquests cinc-cents dies de relació condemnada al fracàs: els alts i baixos de la 'parella' s'alternen en un dinàmic agre-dolç tan tendre com irònic, que de seguida us convertirà en còmplices del caos i la provisionalitat de les passions humanes. Tot a costa d'un Gordon-Levitt, també força inspirat, que és el mirall on es veu reflexat l'espectador i fa el paper de víctima que busca amb poc èxit el compromís -més d'una espectadora ho gaudirà a plaer-.

La macedònia de recursos formals és una constant del pols vibrant de la pel.lícula: de cop podeu trobar-vos en mig d'una escena de musical que celebra l'eufòria de la còpula amorosa i tot seguit dins una paròdia de l'estil fílmic de la Nouvelle Vague. Un exercici cinematogràfic en estat de gràcia que, a més a més d'homenatjar la música indie-pop, és tot un triomf de la imaginació -l'escena de l'Ikea us obrirà un món de noves perspectives sobre com redecorar la vostra vida-.

2009-10-22T14:19:00.049+02:00

Infectados, d'Àlex i David Pastor

Abc Horror pandèmic Drama, 1h30m, DeA

Cast Chris Pine, Piper Perabo, Emily VanCamp, Lou Taylor Pucci

Budget 7 M€

1st weekend Esp / USA 0,36 M€ / 90.820 $

Ratings Time Out 3/5, Fotogramas 3/5, La Vanguardia 2/4, IMDb 6.9

Terror de combustió contemplativa, puntuació 7.5

Els adictes als zombies i a les formes més corrosives del terror confondran la intensitat equilibrada de Infectados amb un 'vull però no hi arribo' i es faran mala sang d'una pel.lícula que s'ha de saber veure sense tenir el cap a una altra banda: desmarcar-se de l'ancoratge mental que imposen el vici i les tendències és difícil, però és tot un exercici de personalitat.

És el que demostren els germans Pastor, que els tenen ben posats i han fet la peli que sentien al marge de la ferocitat extrema. El seu terror podríem definir-lo com de combustió contemplativa, un terror que potser no farà que us regireu a la butaca perquè té una altra arribada: com el de Carpenter, és més aviat un malestar que t'hipnotitza i es pot assaborir (això sí, Carpenter és Carpenter).

Se li pot tirar en cara a la pel.lícula que no té la força psicològica dels grans mestres de la por, però aquests debutants han sabut fer una 'road movie' que avança amb eficàcia i un sentit del ritme matemàtic. In media res, així comença tot, enmig d'una pandèmia que gairebé ja ha aniquilat la raça humana: quatre supervivents condueixen per una carretera solitària cap a una platja al Golf de Mèxic, un paradís idealitzat pel seu record d'infància que s'intueix com a lloc de salvació.

Infectados posa la moral contra les cordes des del primer minut i de seguida deixa clar que és una travessia de l'infern. Després avança a base de fer créixer la violència i els dilemes entre l'instint de supervivència i el sentiment de compassió, però la nota distitntiva és que aquests dilemes la van aproximant al drama familiar: la relació entre els dos germans protagonistes s'endu el pes d'un conflicte en què cadascun representa l'oposat a l'altre, tot i que no per gaire temps.

Encara que Infectados és un còctel de gèneres atípic, els directors han sabut fer-la funcionar com un conjunt harmònic i compacte que manté sempre l'interès. La química del grup de fugitius és sòlida i les seves tensions (i distensions) saben anar més enllà del caràcter episòdic de l'acció. Dos catalans picant a les portes de Hollywood sense complexes: els desitgem un èxit contagiós.

2009-10-19T20:35:00.028+02:00

New York I Love You, de Faith Akin, Mira Nair...

Abc Antologia amorosa de Nova York, 1h43min, Wide Pictures

Cast Natalie Portman, Orlando Bloom, Ethan Hawke, Andy Garcia, Chris Cooper, James Caan, Cristina Ricci, John Hurt, etc.

1st weekend USA 372.000 $

Ratings Time Out 4/5, Fotogramas 3/5, La Vanguardia 1/4, IMDb 7.9

Nova York supera la ficció, puntuació 6.5

Les armes de seducció d'aquesta col.lecció de petites històries són dos tòpics infalibles: l'amor en les seves formes més diverses i Nova York en el paper de fil conductor i escenari de possibilitats infinites. Potser tres o quatre de la dotzena -aproximada- de relats que composen el fràgil entrellaçat de la pel.lícula són força prescindibles, però espatllar una carta de presentació com aquesta hagués estat una tasca gairebé impossible.

De fet els insignes Coppola, Allen i Scorsese ja cuinaven un àpat menys exòtic, de tres plats, a la seva "Historias de Nueva York" (1989), potser l'antecedent més reconeixible d'una fórmula rescatada amb molt d'èxit boca-orella per la que fou la preqüela europea d'aquesta nova entrega, la celebrada "Paris, je t'aime" (2006).

Però deixem-nos de foteses i diguem que "New York I Love You" és un homenatge a la ciutat de les clavegueres fumejants, als somnis, al cinema i als amants: no és tot el mateix? Heus aquí una pel.lícula construida a partir d'una mitologia que forma part de la consciència col.lectiva: com va dir aquell, potser no creiem en els miracles, però creiem en Nova York.

Si la pel.lícula apela al gran mite urbà de les històries esperant a la primera cantonada, a la idea de la quotidianitat com a font pura de ficció, també incideix en l'aspecte cultural d'una ciutat crisol, immersa en la barreja, acollidora i tolerant amb tota mena de mentalitats i estils de vida. És el que té que els directors de les peces siguin majoritàriament d'origen no americà.

No acaba de convèncer l'afany una mica artificial de buscar la continuitat entre episodis a base d'algun creuament de trajectòries més que gratuït. Un mal menor al cantó del principal problema d'aquest patchwork novayorkès: algunes dissonàncies sobre el to i el ritme al passar d'una història a l'altra superen el límit tolerable de la disharmonia del conjunt. Amb tot però, veureu un ventall d'actors magnífic, i sovint unes trames que administren amb gràcia el joc dels finals inesperats. A partir d'ara, potser sereu els primers a voler treure les escombraries.

2009-10-14T14:04:00.005+02:00

Ágora, d'Alejandro Amenábar

Abc Drama històric, 2h06min, 20th Century-Fox

Cast Rachel Weisz, Max Minghella, Oscar Isaac

Budget 50 M€

1st weekend Espanya 6.7 M€

Ratings Time Out 2/5, Fotogramas 4/5, El Periódico 2/5, IMDb 8.2

Un gran pas per l'astronomia però un petit pas pel cinema, puntuació 5

Per dir que havien de meditar una decisió, els romans feien servir el verb considerar, que literalment significa estar amb les estrelles, contemplar-les (con = amb, sidera = estels). I precisament això és el que fa Hipàtia, l'astrònoma-filòsofa que va descobrir que la Terra no era el centre de l'univers: considerar de la manera més rigurosa que pot, mentre l'imperi romà va de baixada i el cristianisme li guanya la partida.

El gran problema d'Ágora és que Amenábar ha convertit aquest context històric, el de l'Alexandria del segle IV i les lluites de poder entre fonamentalistes, en l'epicentre de la seva pel.lícula, oblidant-se de potenciar la història a escala d'un sol protagonista que ens havia d'explicar. És per això que Hipàtia (Rachel Weisz) queda condemnada a un registre tan monòton: molt més aprop dels enigmes de l'univers que de l'espectador, la seva distància es el fruit d'una visió que es perd en la Història, en comptes d'utilitzar-la com a excusa.

Si voleu una bona dosi de sermons no us la podeu perdre, perquè la discursivitat és un altre dels trets menys encertats d'Ágora, que en honor al seu títol, més que fer cine fa política. Amenábar construeix un espectacle de superproducció per fer un alegat contra el fanatisme que vol dirigir a la societat contemporània. Res a dir si no fos perquè, les tintes, estan sobrecarregades.

És cert que els cinquanta mil.lions de pressupost s'hi noten. Veureu uns decorats i ambientacions a l'alçada de pèplums consagrats: que Ben Hur (1959), Espàrtac (1960) o la més recent Gladiator (2002) tinguessin més ànima, no és doncs cosa de més extres. Més aviat es tracta d'un guió mancat de vida i dos secundaris molt discrets, que deixen Rachel Weisz força sola contra el temporal. On és, per cert, aquell toc expressiu amb ressò a Hitchcock que de tant en tant el director imprimia a les imatges? Aquesta vegada, Amenábar no ha sabut fer la seva màgia.

2009-10-07T15:04:00.683+02:00

Si la cosa funciona, de Woody Allen

Abc Comèdia, 1h32min, Tripictures

Cast Larry David, Evan Rachel Wood, Patricia Clarkson

1st weekend Esp / USA 0.79 M€ / 0.96 M$

Ratings Fotogramas 4/5, El Periódico 4/5, IMDb 7.7

Lliçó magistral insultant, puntuació 9

Heu conegut mai un geni? Allen torna a Manhattan i també al seu millor cinema de la mà de Boris Yellnikoff, alter ego hiper-àcid del director que viu el dia a dia de la seva retirada turmentat, donant lliçons d'escacs a uns nens que no para d'esbroncar i maleint el món sempre que pot.

Allen torna també a un dels seus temes predilectes: el de la fascinació entre l'home culte que creu que ho ha vist tot (Boris) i la jove càndida desamparada (Melodie). Un Pigmalió en versió grollera que reflexiona sobre l'atzar com a motor incontrolable de la vida, però també com a fenomen que permet la renovació de l'esperança i la transformació.

La química per desequilibri entre Boris (Larry David) i Melodie (Evan Rachel) funciona de meravella, sobretot perquè aquesta rossa tontaina del sud més profund desprèn innocència per tot arreu. Genial també l'expressivitat minimalista dels amics de Boris, amb la seva parsimònia de sobretaula, tot i que, a ell, potser li falta moviment i li sobra verborrea.

Que Allen és un enamorat de Manhattan i del seu estil de vida ho gaudireu a quasi totes les imatges d'exteriors: un aire dolç a paradís civilitzat flota en forma de creença personal. I de pas sabreu el que una ciutat com aquesta és capaç de fer amb algú, quan veieu la impensable evolució de la mare de Melodie des de la seva arribada -una Patricia Clarkson que revitalitza la pel.lícula i sap conquerir l'esperit snob de la Gran Poma-.

És impressionant veure com Allen és capaç de construir una obra que destila les millors virtuts de la comèdia clàssica i dècades d'una trajectòria personal brillant. A aquestes alçades, el director se sent autoritzat per ser mordaç amb el destí dels homes i la crueltat del nostre món, i en canvi, després de tot, dir-nos que no li fem cap cas i ens afanyem a pujar al tren de la vida. No us ho penseu: com aquest no en passen gaires.

2009-10-05T16:33:00.003+02:00

Los límites del control, de Jim Jarmusch

Abc Cinema negre introspectiu, 1h56m, Focus Features

Cast Isaach de Bankolé, Óscar Jaenada, Luis Tosar, Paz de la Huerta, Tilda Swinton, John Hurt, Gael García Bernal, Bill Murray

1st weekend USA 55.820 $

Ratings Fotogramas 5/5, El Periódico 4/4, La Vanguardia 2/4, IMDb 6.7

El revers intel.lectual del film noir, puntuació 4

Tal i com li passava a Woody Allen a "Vicky Cristina Barcelona", a Jarmusch l'aire de la península tampoc li acaba de resultar del tot propici. Si la Barcelona d'Allen era una recreació desagraïda del tòpic guiri més trillat, l'Espanya de Jarmusch és un recorregut pels racons més inadvertits de Madrid, Sevilla i Almeria, amb l'objectiu de crear àmbits de contemplació i divagació agafant com a pretext la deconstrucció de les convencions del film negre.

Jarmusch el.labora un discurs de la consciència del seu protagonista a base de matèria anti-narrativa, és a dir, construint la seva història a partir d'aquells moments que el cinema mainstream té el costum de resoldre amb una el.lipsi, recreant-se en la repetició d'unes rutines -fer yoga, anar a fer un cafè, visitar un museu o contemplar els moviments d'una dona- que, en definitiva, ens descobreixen el caràcter únic de cada instant, el matís com a univers en sí mateix quan la realitat és observada des de l'interior.

No li importa gens a Jarmusch que gairebé no sabem res de la missió del protagonista, ocupat en dur a terme una sèrie de misteriosos intercanvis de capses de llumins que contenen missatges enxifrats. És una altra picada d'ullet a l'espectador perquè jugui al seu plantejament irònic, a la paradoxa de fer essencial el que normalment és accessori, qüestionant les estructures mentals que ens condicionen.

Tot i que interessant per ser arriscada, l'experiència que proposa la pel.lícula cau en certa fredor intel.lectual. I tenint en compte l'immens potencial dels secundaris i l'enigmàtica fugacitat de les seves aparicions, ens quedem amb les ganes de saber què hagués passat si Jarmusch hagués concedit més espai a les emocions.

2009-10-02T17:27:00.000+02:00

Distrito 9, de Neill Blomkamp

Abc  Ciència-ficció, 1h53m, Tri Star pictures
Cast  Sharlto Copley, Jason Cope
Budget  21 M€
1st weekend Esp / USA  1,96 M€ / 37,3 M€
Ratings  IMDb 8.5, Fotogramas 4/5

No sou benvinguts, puntuació 4

Distrito 9 es planteja què passaria si una colla d'alienígenes desesperats arribessin a la Terra buscant ajuda, i la resposta és que res de bo: els aliens són confinats en un camp de refugiats als afores de Johannesburg i obligats a creure a punta de pistola.

El discurs de la pel.lícula funciona com a metàfora evident de l'Apartheid sudafricà, però acaba sent vàlid per a qualsevol forma d'autoritarisme xenòfob que l'espectador pugui imaginar. Un missatge, encara més lloable, complementa el simbolisme del film: la solidaritat escasseja, i només apareix quan patim el mal dels altres a la pròpia pell.

És el que passa quan el protagonista, un alt càrrec del Ministeri d'Assumptes Alienígenes, queda transformat en "bestiola" per accident, patint un procés de degradació digne del més famós relat de Kafka. A partir d'aquí, la pel.lícula abandona el seu to de reportatge televisiu sobre la marginalitat per buscar la pirotècnia, un sang i fetge d'allò més truculent i, com a colofó, també una bona dosi d'èpica redemptora; això sí, conservant la forta asperesa visual, marca de la casa, que la fa poc aconsellable per a estómacs delicats.

I és que sorprèn aquesta tendència cada cop més acusada a recórrer al format vídeo sense tenir prou en compte la pèrdua de l'encant que té el cinema. Passava ara fa poc a "Enemigos Públicos", desdibuixant la poètica del món de l'hampa, i torna a passar aquí, rematant una posada en escena tan desangelada com ho és la vida d'aquests visitants que, malhauradament, no semblen d'un planeta tan llunyà.

Mapa de los sonidos de Tokio, la Coixet coixeja

2009-09-11T19:06:00.000+02:00

Puntuació 3

No diu gaire a favor d'aquesta pel.lícula que els seus millors moments siguin els que capten algunes idiosincràcies de la vida a la ciutat de Tokio, on a vegades els recepcionistes dels hotels són simplement caixers electrònics, o pots trobar-te amb una teràpia de grup a la sortida del metro, o fins i tot fer un àpat de feina amb una noia despullada estesa a taula, com a element decoratiu.

Però més enllà d'un embolcall que farà les delícies dels més estetes, ens trobem en un regne profundament kitsch, on res acaba de semblar autèntic i determinats referents són evocats amb una indulgència perillosa -flagrant el cas de Wong Kar Wai, més light el de Sofia Coppola-. Ho certifiquen les escenes que buscaven commoure'ns a base de temperatura eròtica en una habitació imitació d'un vagó de metro, però que, a cop de frivolitat i manca de química, es converteixen en un homenatge al badall i la comicitat no buscada.

I és que aquesta Coixet no sembla la que va digir Sarah Polley a "Mi vida sin mí", per com condueix al desastre la interpretació dels protagonistes: un Sergi López que fa de vinetaire sofisticat amb un anglès infrahumà (veure per creure) i una japonesa enigmàtica, Rinko Kikuchi, ocupada en la neteja de peix i altres afers més obscurs, però igualment sense ganxo.

El tercer en discòrdia, un obsès de l'enregistrament del so, assumeix amb irregularitat el paper de narrador en off d'aquesta història incolora, on dos individus fantasma busquen una via d'expiació al seu patiment existencial.

Sense dubte, fins ara l'intent més decidit de Coixet a la recerca d'un univers propi i de possibilitats formals. Però davant la dolorosa absència d'emocions i el fracàs alhora de buscar una lírica de la solitud i el sexe, només queda esperar que la seva propera expedició fagi més fortuna.