Mapa de los sonidos de Tokio, la Coixet coixeja




Puntuació 3 
No diu gaire a favor d'aquesta pel.lícula que els seus millors moments siguin els que capten algunes idiosincràcies de la vida a la ciutat de Tokio, on a vegades els recepcionistes dels hotels són simplement caixers electrònics, o pots trobar-te amb una teràpia de grup a la sortida del metro, o fins i tot fer un àpat de feina amb una noia despullada estesa a taula, com a element decoratiu.

Però més enllà d'un embolcall que farà les delícies dels més estetes, ens trobem en un regne profundament kitsch, on res acaba de semblar autèntic i determinats referents són evocats amb una indulgència perillosa -flagrant el cas de Wong Kar Wai, més light el de Sofia Coppola-. Ho certifiquen les escenes que buscaven commoure'ns a base de temperatura eròtica en una habitació imitació d'un vagó de metro, però que, a cop de frivolitat i manca de química, es converteixen en un homenatge al badall i la comicitat no buscada.

I és que aquesta Coixet no sembla la que va digir Sarah Polley a "Mi vida sin mí", per com condueix al desastre la interpretació dels protagonistes: un Sergi López que fa de vinetaire sofisticat amb un anglès infrahumà (veure per creure) i una japonesa enigmàtica, Rinko Kikuchi, ocupada en la neteja de peix i altres afers més obscurs, però igualment sense ganxo.        


El tercer en discòrdia, un obsès de l'enregistrament del so, assumeix amb irregularitat el paper de narrador en off d'aquesta història incolora, on dos individus fantasma busquen una via d'expiació al seu patiment existencial. 


Sense dubte, fins ara l'intent més decidit de Coixet a la recerca d'un univers propi i de possibilitats formals. Però davant la dolorosa absència d'emocions i el fracàs alhora de buscar una lírica de la solitud i el sexe, només queda esperar que la seva propera expedició fagi més fortuna.