Teniente corrupto, de Werner Herzog

Abc  Thriller policíac molt estupefaent, 2h02m, Aurum / Wide
Cast  Nicolas Cage, Eva Mendes, Val Kilmer, Brad Dourif, Shawn Hatosy
1st weekend Esp / USA  0.59 M€ (2.655 €/sala) / 291.000 $ (5.113 $/sala)
Ratings  La Vanguardia 3/4, Fotogramas 4/5, IMDb 7.1














   
El camí de l'iguana, puntuació 7   
A 'Training Day' (2001) Denzel Washington encarnava un diable camuflat de policia que es movia pel cantó més tenebrós de l'hampa com si fos a casa seva. L'aura malèvola que Alonzo duia escrita a la mirada deixava clar que dins seu ja no hi havia ni una engruna d'equitat. La corrupció que reflexa la mirada d'aquest altre llop amb pell de poli potser no és tan obscura, però té el mateix aire a perdició definitiva.


El que li passa al tinent Terence és que el seu olfacte policial és tan extraordinari com el seu vici de viure perillosament. És el paradigma de l'home que converteix la realitat en un paradís artificial a la mida dels seus instints, que només es realitza vivint més enllà del bé i del mal: drogues, apostes, abús d'autoritat... són la seva meta.


Herzog deixa ben clar que, per sobre d'una trama policíaca força irrellevant, aquesta és una pel·lícua que vol analitzar una personalitat notòria, complexa, atrapada en la seva curiosa habilitat per gestionar la confusió entre compliment del deure i evasió. Les imatges amb les iguanes imaginàries en primer terme i Terence al darrera defineixen bé les grans divergències que conviuen a la seva ment.


Nicolas Cage ho sap de sobres i fa oscil·lar la seva expressió entre dos extrems: la cara de frenopàtic és pels moments més impulsius, i la d'amoïnat, per aquells en què domina la consciència. I Eva Mendes? Poc importa que no sàpiga allunyar-se de la seva personalitat real  per fer de prostituta, quan és tan difícil no sucumbir al seu carisma natural.


El més curiós de 'Teniente corrupto' és la seva deriva del thriller cap a l'humor negre, el seu creixent rerefons social, estretament lligat a la decadència d'una ciutat, Nova Orleans, que sembla actuar com a mirall de la degradació d'aquest incorregible. És difícil dir si Herzog s'ho ha trobat o ho ha buscat des del principi, però en qualsevol cas, és una forma original de desmarcar-se dels estàndards.



Un tipo serio,  germans Coen

Abc  Tragicomèdia existencial made in Coen, 2h42m, Universal
Cast  Michael Stuhlbarg, Richard Kind, Fred Melamed, Sari Lennick, Aaron Wolff
1st weekend Esp / USA  0.29 M€ (4.700 €/sala) / 0.8 M$ (40.000 $/sala)
Ratings  La Vanguardia 2/4, Fotogramas 4/5, IMDb 7.9





Impecable via crucis, puntuació 9
Després de veure 'Un tipo serio' es pot dir sense por que els Coen han assolit la perfecció en un art al que ja fa temps que són addictes: el de veure la realitat com una demostració de la impossibilitat de controlar-la, el de recalcar amb negra ironia la nostra petitesa o la derrota anticipada contra els ordres establerts -sense oblidar mai la presència obligatòria dels diners com a signe que els Coen assocïen a l'adveniment de la desgràcia-.

És difícil dir de què va la pel·lícula, en essència de la nostra soledat davant el caos que domina l'univers, o de les bromes més pesades que ens pot gastar el destí. La que li gasta a Larry consisteix en desmuntar la vida d'un home bo i pacífic, que de cop no té més remei que contemplar com tot s'ensorra, mentre busca una resposta que els rabins que visita no li donen.

Per començar, els Coen es treuen de la màniga un antic relat jueu que pot ser entès com una llicència que es permeten, com una introducció a la tradició que la pel·lícula vol satiritzar o com a metàfora del que vindrà més tard. Perquè el guió incideix tant en el misteri de les voltes que pot donar la vida com incideix aquest pròleg intrigant en la condició d'un personatge que ningú, ni tan sols ell mateix, sap si és viu o mort.

El més impressionant de 'Un tipo serio' és que la seva successió infinita de problemes no perd mai la gràcia ni la capacitat de sorprendre, encara que, com el protagonista, algú pot trobar a faltar una mica més d'oxigen en mig de tant ofec i manca d'esperança. És una lliçó impecable de com fer una pel·lícula sublimant la dinàmica del causa-efecte, esprement al màxim la força d'una idea motriu fins l'últim instant.

Que la imaginació dels Coen és prodigiosa i no té límits queda tan ben demostrat a la pel·lícula com la teoria matemàtica de la incertesa amb la que Larry cobreix la immensitat de les pissarres de la facultat. És una imatge, la de l'home esclafat per una pila de fórmules, que resumeix perfectament la tragèdia de la intel·ligència humana, desbordada per les vicissituds de l'existència i l'implacable esdevenir de l'univers.  


Avatar,  de James Cameron

Abc  Espectacle 3D sci-fi melodrama new age, 2h42m, Fox
Cast  Sam Worthington, Zoë Saldana, Sigourney Weaver, Stephen Lang
1st weekend Esp / USA  7.2 M€ (9.668 €/sala) / 77.3 M$ (22.350 $/sala)
Ratings  Fotogramas 4/5, IMDb 8.7

Viatge al planeta al·lucinant, 
puntuació 7
Corren mals temps pels paradisos perduts, s'esgoten els pulmons de les grans selves i potser per això Cameron ha decidit construir una alegoria sobre el conflicte civilització-natura a Pandora, el planeta fosforescent on els homes del futur pertorben l'estret vincle que els indígenes mantenen amb la seva versió de mare-Terra.

El director que es proclamava rei del món amb els onze Oscars de 'Titanic' (1997) demostra que també mereix títol il·lustre a l'univers del digital: encara que el seu 3D no suposi la revolució que ens han venut, 'Avatar' sembla teixida amb la matèria que dona vida als somnis, i un acaba flotant en l'encanteri de la seva llum iridescent, embruixat pel to lisèrgic del paisatge.

Més que la profunditat de les imatges, el que sedueix és la fisonomia de Pandora: un paradís exuberant, d'horitzons interminables i un ambient que exhala mística per tot arreu... Però per filigrana digital la dels Na'vi, els habitants blaus d'aquest planeta que semblen tan reals com les arrugues de l'edat i transmeten emocions cent per cent humanes.

Estranya que aquest director experimentat no hagi sabut dosificar tanta pregària col·lectiva i tanta pirotècnia militar en benefici de l'agilitat de la pel·lícula. Cameron fa honor a la seva fama de narcisista i exhibeix un material que desvirtua aquesta empresa faraònica i el seu esperit 'new age'. Normal, quan un es veu a sí mateix com la revolució del món il·lusionista.

És veritat que 'Avatar' es limita a posar al dia de manera molt lineal una història ja vista a films com 'Pocahontas'. Però el caràcter fascinant de les imatges, la seva excitació dels sentits, acaben difuminant les carències del conjunt. Per això l'espectador suporta amb poc esforç l'agònica durada del que en essència és la pel·lícula: un ritual d'aparellament entre dos membres de races en conflicte. Pures sensacions a flor de pell.

Donde viven los monstruos,  
de Spike Jonze


Abc  Món interior infantil altament turmentós, 1h28m, Sony
Cast  Max Records, Catherine Keener, Monstres
1st weekend Esp / USA  0.28 M€ (1.933 €/sala) / 32.7 M$ (8.690 $/sala)
Ratings  Fotogramas 5/5, IMDb 7.8

Aquell caos dit infància, puntuació 7
'Donde viven los monstruos' no està pensada perquè els nens vegin una simple versió turbulenta i monstruosa dels ninots de 'Barri Sèsam' i facin el badoc a la butaca: al darrera d'una façana de faula meravellosa s'hi amaga tota una divagació sobre els aspectes més cavernosos de la infància que no té por de ser ella mateixa ni sent misericòrdia pel seu públic aparent.


Sorprèn l'aproximació oberta, descarnada i psicològica a un món infantil que la pel.lícula s'atreveix a revelar com altament convuls. Tot el que l'inici de la vida té d'estrany hi és present: l'endimoniada bipolaritat d'unes emocions que viuen al marge del nostre control, la totalitat d'una apatia que de sobte ens sobrepassa, l'aïllament o la ràbia com a formes de reacció contra les rugositats d'un món que no es comprèn.


Jonze torna a demostrar que és un escapista formidable fent allò que tant li agrada, un viatge a l'altre cantó del mirall, en aquest cas el d'un nen, Max, al patir una rauxa per la incomprensió materna. És impressionant veure amb quina naturalitat Jonze domina aquest traspàs, el del món real a l'imaginari, sense que l'espectador percebi cap mena de sutura, com si l'un fos una pura conseqüència lògica de l'altre.


Excèntric, fantasiós i interiorista, el director tampoc s'oblida de sumar als seus habituals trets d'estil el de l'excel.lència visual que, a banda de ser present a l'esplèndid trànsit entre mons, segueix brillant a altres escenes de magistral plasticitat surrealista: la travessa del desert de Max i el seu millor amic monstre, o la visita a la maqueta animada del seu món alternatiu, parlen per sí soles.


Potser la millor virtut de 'Donde habitan los monstruos' és alhora el seu pitjor defecte, perquè l'experiència que proposa Jonze és tan pura, tan fidel al funcionament arbitrari de la psicologia infantil, tan allunyada de les convencions que faciliten la digestió de les històries, que en el seu meravellós capficament, s'acaba embriagant de sí mateixa i oblida que el públic també compta.