Buscando a Eric,  de Ken Loach


Abc  Comèdia - drama social kenloachià, 1h38m, Paramount
Cast  Eric Bishop, Eric Cantona, Stephanie Bishop, John Henshaw
Ratings  Fotogramas 3/5, La Vanguardia 2/4, IMDb 7.4


Forçant l'efecte psicològic,
puntuació 5
Sembla que Ken Loach s'ha penedit a mitja peli del seu doble intent de renovació: d'un cantó el que du a terme el seu protagonista, un humil 'postman' anglès que decideix tirar d'imaginació per sortir del pou després que l'abandoni la seva segona dona. De l'altre el que executa com a director, fins que ja no pot resistir més suplantar-se a sí mateix i torna a la cançó de sempre, la del socialisme doctrinari que fa olor de naftalina.


La teràpia que segueix Loach per contenir-se i engalipar l'espectador és efectiva i fins i tot, a moments, força seductora. En essència, consisteix a convidar Eric Cantona, el gran futbolista que tenia una vena filosòfica, a fer de sí mateix, després que Steve el faci sortir del seu cap talment com Aladí i el geni de la llàntia meravellosa. Les frases lapidàries de Cantona fan miracles alhora de regenerar l'autoestima de Steve i la pel.lícula entra en un to amable de comèdia màgica amorosa que funciona prou bé. 


Després el cop de timó que fa Loach és tan dràstic que sembla que de sobte tornem a ser en un dels seus drames maniqueístes, sobretot per l'entrada en joc d'uns mafiosos que manipulen al fill rebel del protagonista. És aleshores quan el director comença el seu devot ascens cap al cim de les injustícies socials. El paradigma Loach toca sostre quan la policia armada irromp en escena al més pur estil 'ley Corcuera': la tensió emocional de l'home empetitit pels tentacles del poder fàctic, sota una perspectiva despullada i esquinçada a més no poder -pamflet en vena de l'escola Benet i Jornet-.


En realitat el gran problema de 'Buscando a Eric' és que Loach espera del públic una consideració tan simpàtica cap a la seva pel.lícula com la que pugui tenir cap al seu equip de futbol predilecte. Potser per això cau en l'excés de les llicències de manera tan abrupta, barrejant sense cap rigor la regressió nostàlgica, la història d'amor, la comèdia sincera, el folletí social, la peripècia de coleguilles i l'esperit futbolero. I això que la idea era bona.



Un lugar donde quedarse,  de Sam Mendes


Abc  Road movie (existencial) tragicòmica, 1h38m, Paramount
Cast  John Krasinski, Maya Rudolph, Jeff Daniels, Catherine O'Hara, Allison Janney, Maggie Gyllenhaal
1st weekend Esp  52.000 € (4.200 € / sala)
Ratings  Fotogramas 3/5, Time Out 2/5, IMDb 7.5


La família no és modèlica,
puntuació 8
Encara que potser trobareu un pòsit de beatitud americana en la convicció d'aquesta parella a l'hora d'engegar el seu projecte familiar, el film sap evitar els perills d'una tonalitat moralitzant: el seu estudi tragicòmic de diverses patologies familiars esdevé un bàlsam amè que ens ajuda a ser indulgents amb el gran pas de la paternitat i la tasca sempre incerta de plantar cara al futur.


L'èxode de Burt i Verona a través de diferents ciutats americanes per decidir on volen establir-se i criar el seu fill acaba convertint-se en una excusa per radiografiar les disfuncionalitats i les virtuts de la família contemporània i els seus models; un viatge d'iniciació que servirà a la jove parella embarassada per entendre que, a la vida, els defectes són de fàbrica i el que compta és la intenció.


Alguns models familiars estan dibuixats en clau de caricatura -el cas de la família que ha fet del seu esperit hippie un esnobisme és potser el més teatral-, d'altres són més continguts i creíbles -els propis pares de Burt, amb un Jeff Daniels esplèndid- però, sigui com sigui, totes les parades al camí d'aquesta road movie que aborda els dubtes existencials d'una parella prenatal, conflueixen amb gràcia i sentiment a fer catarsi de les ironies de la vida.


Mendes ha sabut conectar amb la poesia de la resignació que hi ha a l'entrada a l'edat adulta i la constatació definitiva que la vida no és un parc d'atraccions, i ho ha fet realçant les virtuts de l'amor sincer, la unió, la senzillesa i l'humor com a elements de compensació anímica davant la incertesa del destí i les renúncies de l'experiència familiar.


Esplèndida la banda sonora de la pel.lícula, perfecta per acompanyar aquest viatge de preparació paternal per carretera, com també el personatge de Burt (John Krasinski), el conformista vital, tendre i felicià que sap acceptar les coses tal com vénen i que tots voldríem ser algun dia. El millor de tot, però, és que sortireu del cinema amb la sensació d'haver-li perdut la por a la vida.




Celda 211,  de Daniel Monzón


Abc  Thriller drama carcelari, 1h50m, Paramount
Cast  Luis Tosar, Alberto Ammann, Antonio Resines, Marta Etura, Manuel Morón
1st weekend Esp  1.25 M€ (5.663 € / sala)
Ratings  Fotogramas 4/5, Time Out 4/5, IMDb 8.3


De profundis, puntuació 7
Per la veu cavernosa de 'Malamadre' (Luis Tosar) s'escola tota una vida de trànsit pels indrets més sòrdids d'aquest món. 'Celda 211' és el retrat de l'amotinament que lidera aquesta veu contra les condicions de vida a la presó, però sobretot de l'apropament entre un pres ple de veritat i un funcionari que, atrapat en mig d'aquest garbuix, es reinventa a sí mateix per sobreviure.


Tan fascinant és veure la construcció que fa Tosar de 'Malamadre', mostrant-nos amb total veracitat la noblesa que amaga aquest perdonavides, com l'astúcia i la sang freda del personatge de Juan (Alberto Ammann) improvisant la seva màscara de condemnat en territori hostil. Notareu la tensió de l'impostor que s'hi juga la pell com si fóssiu ell mateix.


La trama li treu suc al conflicte entre presos i institució penitenciària i sap anar entrant en la reflexió social amb elegància, sense caure en proselitismes, ni tan sols quan implica uns presos d'ETA que els amotinats fan servir com a mesura de pressió. Monzón no perd la perspectiva i és conscient en tot moment que, en essència, això és un thriller carcelari.


És un mèrit que enmig de tanta tensió ambiental la pel.lícula trobi espai per mimar la seva vessant sentimental. Quedareu tant captivats per la sinceritat que desprenen els moments d'amistat entre Juan i 'Malamadre' com per la intimitat plena de tendresa que l'estoic carceller comparteix amb la seva dona (una Marta Etura lluminosa).


És una llàstima que, cap a la meitat, el film perdi de vista el seu rigor expositiu i es deixi seduir pel melodrama elemental -sobretot a la càrrega policial a l'exterior de la presó-, com també que algunes voltes del guió comencin a semblar forçades -els negociadors entren a la presó amb una familiaritat més que temerària-. El resultat és un final precipitat i amb poc vigor, que no està a l'alçada de la gran vàlua dels protagonistes.


     


After,  de Alberto Rodríguez


Abc  Drama de puretes, 116m, Alta
Cast  Tristán Ulloa, Blanca Romero, Willy Toledo
1st weekend Esp  117.000 € (930 € / sala)
Ratings  Fotogramas 3/5


Cràpules sense salvació, puntuació 2
Que una retirada a temps és una victòria és una lliçó que els protagonistes de 'After' no han sabut aprendre amb el pas dels anys. Per això als quaranta tacos segueixen ancorats en l'escapisme de les clenxes de coca i les llums estroboscòpiques, convertits en zombis del paradís perdut, atrapats en una vida d'adults on no hi ha conquesta de la felicitat que valgui.


La primera cosa que se li ha d'objectar a 'After' és que no ens explica perquè aquest trio de 'puretes' és incapaç de treure-li més suc a la vida valorant les possibilitats dels seus propis compromisos. Així les coses, l'amarga frustració que alberguen els seus cors, sembla un conill que el director s'ha tret del cistell passant per alt que, abans que res, a l'espectador se l'ha de convèncer.


Conductes gratuïtes a banda, 'After' és un vaixell que va tant a la deriva com ho feia l'insignificant pesquer de Clooney enmig de la tempesta perfecta, ben bé una descripció inundada d'alienació discotequera i soledat masturbatòria que no presenta cap indici de voler explicar una història o regalar-nos algun personatge interessant.


La pel.lícula toca fons quan els 'protes' ens ensenyen el cantó més fosc de tanta necessitat evasiva i treuen a la llum la seva crueltat, l'un cap a un nen que no l'accepta com a parella de la mare, l'altra amb un gos malferit i el tercer cebant-se amb el més dèbil alhora de fer reajustament de personal. És un sentit de la venjança amb uns antecedents psiquiàtrics als que la pel.lícula no ens deixa tenir accés.



Amb tot, es nota que l'intent de salvar 'After' l'ha dut a terme un muntador que fragmenta la sortida esbojarrada dels tres amics intercalant-la amb episodis de la seva vida per separat. El resultat és una amalgama repetitiva sense personalitat, sobretot perquè el material de 'After' hagués pogut reduir-se a la meitat sense cap efecte secundari indesitjable. Un mal viatge.




Mi vecino Totoro,  de Hayao Miyazaki


Abc  Animació de la bona, 86m, Aurum
Cast  Satsuki, Mei, Totoro & co
1st weekend Esp  11.000 € (2.200 € / sala)
Ratings  Fotogramas 5/5, IMDb 8.1

Animació amb molta ànima, puntuació 9
Si no coneixeu a Miyazaki ara teniu ocasió de fer-ho anant a veure la seva primera obra mestra estrenada al Japó ara fa vint anys i descobrint un món ple d'humanitat i fantasia: el tarannà de la seva animació és tan únic com encisador, un univers carregat de valors que reivindiquen la bellesa de les coses senzilles i la inocència com a font de sensacions a flor de pell i 'joie de vivre'.


Ja se sap que els grans mestres saben fer fàcil el que és difícil, per això veure una pel.lícula de Miyazaki és entrar en contacte amb una veritat essencial sense cap rastre d'artifici, on tot flueix amb la mateixa màgia natural de la infància, la que prové del constant descobriment del món i ens obre les portes de la fantasia davant la més petita escletxa de curiositat.


En aquest cas el món fantàstic és el de dues germanes (Satsuki i Mei) que es traslladen al camp amb el seu pare per així ser més aprop de la seva mare convalescent. El traç naturalista de Miyazaki, la seva lluminositat serena i una visió bucòlica del món i les relacions humanes perfilen un estat anímic en plena consonància amb la natura, que, miracle en sí mateixa, desprèn un misteri poètic primordial.


Potser per això l'entrada en joc de Totoro, l'ésser fabulós que encarna la màgia intrínseca del món explicada des de la consciència infantil, és tan fàcil d'acceptar: l'espectador gaudeix al retrobar-se amb el seu propi Peter Pan i surt del cinema amb la sensació de poder-li canviar l'aspecte al món només amb la mirada, com tots hem fet de nens.


La grandesa de Miyazaki es troba també en la seva habilitat per captar les expressions en un tempo penetrant i a escala humana, en la seva reivindicació dels sentits com a font d'emoció poètica i com a porta que ens permet gaudir l'entorn i assaborir la vida -no us podeu perdre el repertori de sorolls, gestos i cares de l'amic Totoro-. Com va dir Louis Armstrong ja fa temps, '...What a wonderful world'.



   


This Is It,  de Kenny Ortega


Abc  Michael Jackson en acció, 2h01m, Sony
Cast  MJ, Kenny Ortega, cos artístic
1st weekend Esp / USA  1.36 M€ / 23.2 M$
Ratings  Fotogramas 3/5, IMDb 7.5

Jo vaig ballar amb un zombi
puntuació 5
No us atreviu a esperar de 'This Is It' res que s'assembli a un documental interessant que podria haver mostrat el cantó més fosc de l'èxit o la lluita d'un ídol per fer front a les misèries d'una vida feta a mida de les masses. Tampoc espereu trobar-hi la intenció de conèixer una mica més el rei del pop a través de l'entrevista, el retrat polifacètic o l'aproximació sensible a l'hàbitat de l'animal escènic per excelència que va ser MJ.


'This Is It' havia de ser el retorn a la vida més sonat de la història i s'ha quedat en un recull estricte dels assajos d'una gira que ja només podrem imaginar. El director, que veureu supervisant el funcionament de l'espectacle, no ha volgut sortir-se d'una tonalitat de conveniència i ens escatima l'esperit 'off the record' que hagués donat una mica més de profunditat a l'epíleg musical de l'home més idolatrat del segle XX.


El Michael que veureu és el que ja coneixíeu, el virtuós del ball, la veu i el ritme que se sap la seva música com les línies de la mà i és un detallista empedreït, però que ha perdut la vivor elèctrica de la seva plenitud i en algun moment s'excusa dient 'I have to save my voice'. Si pareu atenció també veureu un ídol alienat pel mite, que ningú gosa tractar com un igual i tan entestat amb el missatge de l'amor que l'acaba convertint en un reclam quasi banal.


No tot és, però, tan lamentable i és just reconèixer-li a la pel.lícula i de passada a Michael Jackson que té el ganxo del 'beat' i que si fóssim una mica més despresos el públic s'arrencaria com en una missa d'Alabama. Alguns fragments dels 'hits' amb nous arranjaments força brillants (Jam) i la pirotècnia i el desplegament de l'espectacle haguessin valgut comprar l'entrada del concert (sobretot per les imatges que havien de cobrir-li les espatlles al cantant).


És probable que li sobrin quinze o vint minuts a 'This Is It': potser és l'afany inconscient de reviure una part de la vostra joventut el que farà que us quedeu fins al final, potser la necessitat d'assistir al funeral d'algú en qui reconeixeu haver-vos fet sentir que la màgia era possible, o potser, com a 'Thriller', simplement les ganes de ballar amb un zombi i fer que el vostre cor bategui fort...






El secreto de sus ojos,  de Juan José Campanella

Abc  Thriller drama romàntic, 2h07m, Alta Classics
Cast  Ricardo Darín, Soledad Villamil, Guillermo Francella, Pablo Rago, Javier Godino 
1st weekend Esp / Arg  0.71 M€ / 0.75 M$
Ratings  Fotogramas 5/5, IMDb 8.8












La passió és a la mirada, puntuació 9
Per trencar amb la grisor de les rutines sempre pots organitzar una excursió a la Fageda d'en Jordà o bé anar a veure una pel.lícula com aquesta i adonar-te que el bon thriller també té cabuda fora del cinema nord-americà. De tota manera, el que més sorprèn de 'El secreto de sus ojos' és que trenqui de manera tan rotunda amb la trivialitat del gènere i aconsegueixi una exploració tan commovedora dels sentiments dels personatges.


També poc habitual però encertada és la seva estructura narrativa, que entrellaça amb naturalitat impecable el present i el passat de Benjamín (Ricardo Darín) des que torna a Buenos Aires, després d'un llarg exili. Allà retroba Irene (Soledad Villamil), l'amor de la seva vida, i reviu el terrible cas d'assassinat que els va ocupar a tots dos en el passat com a funcionaris del jutjat: una història que li haurà de servir, en el fons, per acabar d'entendre els secrets de la naturalesa humana i ajustar comptes amb el seu destí.


Ja se sap que Campanella fa més honor que ningú al tòpic de l'idealisme del caràcter argentí. Potser per això li agrada deixar-se desbordar pel seu sentit torrencial de l'humanisme i ha triat una història amb un protagonista que té un sentit de la justícia incorruptible, destinat a xocar contra el caràcter cruel i incompetent d'una burocràcia dominada per l'ombra allargada de la dictadura.


Encara que alguns moments puntuals de la relació entre els dos protagonistes potser voregen el sentimentalisme embafador, i encara que algunes voltes de la trama estiguin agafades dels cabells -com el moment en què l'assassí es deixa sugestionar en excés per l'escot d'Irene- no arriben mai a treure'ns d'una pel.lícula que té la força hipnòtica de la mirada dels enamorats i sedueix en tot moment l'espectador.


I és que Campanella ha fet una pel.lícula que fa bo allò que la mirada és el mirall de l'ànima i ha filmat unes mirades carregades de sentiment i de fe en els sentiments: la seva és una cosmovisió que rendeix culte a l'home quixotesc, condemnat a trobar la redempció en el pla de la justícia poètica. L'altre imant que us mantindrà enganxats a la pantalla és una trama que interessa fins a l'últim minut i el paperàs de l'ajudant de Benjamín, un tal Sandoval que és el contrapunt còmic d'aquesta odissea que reivindica la passió com a essència de la naturalesa humana.





500 días juntos,  de Marc Webb

Abc  Comèdia romàntica sui generis, 1h35m, Fox
Cast  Joseph Gordon-Levitt, Zooey Deschanel
Budget  5.5 M€ 
1st weekend Esp / USA  0.31 M€ / 3.74 M$
Ratings  Time Out 4/5, Fotogramas 4/5, La Vanguardia 4/5, IMDb 8.2


Amors que maten, puntuació 8.5
Us enrecordeu de 'Alta fidelidad' (2000)? Aquella pel.lícula amb un John Cusack en estat de gràcia que es preparava per ingressar al món dels adults revisitant el seu passat sentimental, acompanyat per un repertori musical que era ben bé la seva pedra filosofal. '500 días juntos' hi té algunes coses en comú, sobretot perquè és una d'aquelles pelis que, com els amors més sagnants o les cançons dels Beatles, costen d'oblidar. 


Deu ser perquè el primer que fa és deixar els clichés de banda i erigir l'originalitat en principi de la seva gràcia. Sí, aquesta és una història de noi (que escriu frases per a postals de felicitació) coneix a noia (nova a l'oficina), però la seva constant inspiració la converteix en una deliciosa rara avis de la comèdia romàntica que de pas us farà tornar a casa amb algun galó de més a l'uniforme. 


Per començar aquí la que no vol cap lligam seriós és ella, una d'aquelles criatures lluminoses que tenen el do de la gràcia natural i poden convertir la teva vida en un estiu etern, però que responen malament al sentiment de possessió quan les estimes amb totes les forces del teu cor. Diguem-ho, Zooey Deschanel se surt en el seu paper de papallona encantadora i autosuficient, i sí, té aquests ullassos magnètics que diuen tantes coses com un sonet de Petrarca.


Afegim-hi una organització del temps que va saltant a discreció entre aquests cinc-cents dies de relació condemnada al fracàs: els alts i baixos de la 'parella' s'alternen en un dinàmic agre-dolç tan tendre com irònic, que de seguida us convertirà en còmplices del caos i la provisionalitat de les passions humanes. Tot a costa d'un Gordon-Levitt, també força inspirat, que és el mirall on es veu reflexat l'espectador i fa el paper de víctima que busca amb poc èxit el compromís -més d'una espectadora ho gaudirà a plaer-.


La macedònia de recursos formals és una constant del pols vibrant de la pel.lícula: de cop podeu trobar-vos en mig d'una escena de musical que celebra l'eufòria de la còpula amorosa i tot seguit dins una paròdia de l'estil fílmic de la Nouvelle Vague. Un exercici cinematogràfic en estat de gràcia que, a més a més d'homenatjar la música indie-pop, és tot un triomf de la imaginació -l'escena de l'Ikea us obrirà un món de noves perspectives sobre com redecorar la vostra vida-.