Infectados, d'Àlex i David Pastor

Abc  Horror pandèmic Drama, 1h30m, DeA  
Cast  Chris Pine, Piper Perabo, Emily VanCamp, Lou Taylor Pucci
Budget  7 M€ 
1st weekend Esp / USA  0,36 M€ / 90.820 $
Ratings  Time Out 3/5, Fotogramas 3/5, La Vanguardia 2/4, IMDb 6.9



Terror de combustió contemplativa, puntuació 7.5
Els adictes als zombies i a les formes més corrosives del terror confondran la intensitat equilibrada de Infectados amb un 'vull però no hi arribo' i es faran mala sang d'una pel.lícula que s'ha de saber veure sense tenir el cap a una altra banda: desmarcar-se de l'ancoratge mental que imposen el vici i les tendències és difícil, però és tot un exercici de personalitat.


És el que demostren els germans Pastor, que els tenen ben posats i han fet la peli que sentien al marge de la ferocitat extrema. El seu terror podríem definir-lo com de combustió contemplativa, un terror que potser no farà que us regireu a la butaca perquè té una altra arribada: com el de Carpenter, és més aviat un malestar que t'hipnotitza i es pot assaborir (això sí, Carpenter és Carpenter).


Se li pot tirar en cara a la pel.lícula que no té la força psicològica dels grans mestres de la por, però aquests debutants han sabut fer una 'road movie' que avança amb eficàcia i un sentit del ritme matemàtic. In media res, així comença tot, enmig d'una pandèmia que gairebé ja ha aniquilat la raça humana: quatre supervivents condueixen per una carretera solitària cap a una platja al Golf de Mèxic, un paradís idealitzat pel seu record d'infància que s'intueix com a lloc de salvació.  


Infectados posa la moral contra les cordes des del primer minut i de seguida deixa clar que és una travessia de l'infern. Després avança a base de fer créixer la violència i els dilemes entre l'instint de supervivència i el sentiment de compassió, però la nota distitntiva és que aquests dilemes la van aproximant al drama familiar: la relació entre els dos germans protagonistes s'endu el pes d'un conflicte en què cadascun representa l'oposat a l'altre, tot i que no per gaire temps.    


Encara que Infectados és un còctel de gèneres atípic, els directors han sabut fer-la funcionar com un conjunt harmònic i compacte que manté sempre l'interès. La química del grup de fugitius és sòlida i les seves tensions (i distensions) saben anar més enllà del caràcter episòdic de l'acció. Dos catalans picant a les portes de Hollywood sense complexes: els desitgem un èxit contagiós.







  
New York I Love You,  de Faith Akin, Mira Nair...   

Abc  Antologia amorosa de Nova York, 1h43min, Wide Pictures
Cast  Natalie Portman, Orlando Bloom, Ethan Hawke, Andy Garcia, Chris Cooper, James Caan, Cristina Ricci, John Hurt, etc.
1st weekend USA  372.000 $
Ratings  Time Out 4/5, Fotogramas 3/5, La Vanguardia 1/4, IMDb 7.9


Nova York supera la ficció, puntuació 6.5
Les armes de seducció d'aquesta col.lecció de petites històries són dos tòpics infalibles: l'amor en les seves formes més diverses i Nova York en el paper de fil conductor i escenari de possibilitats infinites. Potser tres o quatre de la dotzena -aproximada- de relats que composen el fràgil entrellaçat de la pel.lícula són força prescindibles, però espatllar una carta de presentació com aquesta hagués estat una tasca gairebé impossible.


De fet els insignes Coppola, Allen i Scorsese ja cuinaven un àpat menys exòtic, de tres plats, a la seva "Historias de Nueva York" (1989), potser l'antecedent més reconeixible d'una fórmula rescatada amb molt d'èxit boca-orella per la que fou la preqüela europea d'aquesta nova entrega, la celebrada "Paris, je t'aime" (2006).


Però deixem-nos de foteses i diguem que "New York I Love You" és un homenatge a la ciutat de les clavegueres fumejants, als somnis, al cinema i als amants: no és tot el mateix? Heus aquí una pel.lícula construida a partir d'una mitologia que forma part de la consciència col.lectiva: com va dir aquell, potser no creiem en els miracles, però creiem en Nova York.


Si la pel.lícula apela al gran mite urbà de les històries esperant a la primera cantonada, a la idea de la quotidianitat com a font pura de ficció, també incideix en l'aspecte cultural d'una ciutat crisol, immersa en la barreja, acollidora i tolerant amb tota mena de mentalitats i estils de  vida. És el que té que els directors de les peces siguin majoritàriament d'origen no americà.


No acaba de convèncer l'afany una mica artificial de buscar la continuitat entre episodis a base d'algun creuament de trajectòries més que gratuït. Un mal menor al cantó del principal problema d'aquest patchwork novayorkès: algunes dissonàncies sobre el to i el ritme al passar d'una història a l'altra superen el límit tolerable de la disharmonia del conjunt. Amb tot però, veureu un ventall d'actors magnífic, i sovint unes trames que administren amb gràcia el joc dels finals inesperats. A partir d'ara, potser sereu els primers a voler treure les escombraries.


              
Ágora,  d'Alejandro Amenábar

Abc  Drama històric, 2h06min, 20th Century-Fox
Cast  Rachel Weisz, Max Minghella, Oscar Isaac
Budget 50 M€ 
1st weekend Espanya  6.7 M€
Ratings  Time Out 2/5, Fotogramas 4/5, El Periódico 2/5, IMDb 8.2

Un gran pas per l'astronomia però un petit pas pel cinema, puntuació 5

Per dir que havien de meditar una decisió, els romans feien servir el verb considerar, que literalment significa estar amb les estrelles, contemplar-les (con = amb, sidera = estels). I precisament això és el que fa Hipàtia, l'astrònoma-filòsofa que va descobrir que la Terra no era el centre de l'univers: considerar de la manera més rigurosa que pot, mentre l'imperi romà va de baixada i el cristianisme li guanya la partida.


El gran problema d'Ágora és que Amenábar ha convertit aquest context històric, el de l'Alexandria del segle IV i les lluites de poder entre fonamentalistes, en l'epicentre de la seva pel.lícula, oblidant-se de potenciar la història a escala d'un sol protagonista que ens havia d'explicar. És per això que Hipàtia (Rachel Weisz) queda condemnada a un registre tan monòton: molt més aprop dels enigmes de l'univers que de l'espectador, la seva distància es el fruit d'una visió que es perd en la Història, en comptes d'utilitzar-la com a excusa.


Si voleu una bona dosi de sermons no us la podeu perdre, perquè la discursivitat és un altre dels trets menys encertats d'Ágora, que en honor al seu títol, més que fer cine fa política.  Amenábar construeix un espectacle de superproducció per fer un alegat contra el fanatisme que vol dirigir a la societat contemporània. Res a dir si no fos perquè, les tintes, estan sobrecarregades.


És cert que els cinquanta mil.lions de pressupost s'hi noten. Veureu uns decorats i ambientacions a l'alçada de pèplums consagrats: que Ben Hur (1959), Espàrtac (1960) o la més recent Gladiator (2002) tinguessin més ànima, no és doncs cosa de més extres. Més aviat es tracta d'un guió mancat de vida i dos secundaris molt discrets, que deixen Rachel Weisz força sola contra el temporal. On és, per cert, aquell toc expressiu amb ressò a Hitchcock que de tant en tant el director imprimia a les imatges? Aquesta vegada, Amenábar no ha sabut fer la seva màgia.

Si la cosa funciona, de Woody Allen

Abc  Comèdia, 1h32min, Tripictures
Cast  Larry David, Evan Rachel Wood, Patricia Clarkson
1st weekend Esp / USA 0.79 M€ / 0.96 M$
Ratings  Fotogramas 4/5, El Periódico 4/5, IMDb 7.7

Lliçó magistral insultant, puntuació 9
Heu conegut mai un geni? Allen torna a Manhattan i també al seu millor cinema de la mà de Boris Yellnikoff, alter ego hiper-àcid del director que viu el dia a dia de la seva retirada turmentat, donant lliçons d'escacs a uns nens que no para d'esbroncar i maleint el món sempre que pot.

Allen torna també a un dels seus temes predilectes: el de la fascinació entre l'home culte que creu que ho ha vist tot (Boris) i la jove càndida desamparada (Melodie). Un Pigmalió en versió grollera que reflexiona sobre l'atzar com a motor incontrolable de la vida, però també com a fenomen que permet la renovació de l'esperança i la transformació.


La química per desequilibri entre Boris (Larry David) i Melodie (Evan Rachel) funciona de meravella, sobretot perquè aquesta rossa tontaina del sud més profund desprèn innocència per tot arreu. Genial també l'expressivitat minimalista dels amics de Boris, amb la seva parsimònia de sobretaula, tot i que, a ell, potser li falta moviment i li sobra verborrea.

Que Allen és un enamorat de Manhattan i del seu estil de vida ho gaudireu a quasi totes les imatges d'exteriors: un aire dolç a paradís civilitzat flota en forma de creença personal. I de pas sabreu el que una ciutat com aquesta és capaç de fer amb algú, quan veieu la impensable evolució de la mare de Melodie des de la seva arribada -una Patricia Clarkson que revitalitza la pel.lícula i sap conquerir l'esperit snob de la Gran Poma-.


És impressionant veure com Allen és capaç de construir una obra que destila les millors virtuts de la comèdia clàssica i dècades d'una trajectòria personal brillant. A aquestes alçades, el director se sent autoritzat per ser mordaç amb el destí dels homes i la crueltat del nostre món, i en canvi, després de tot, dir-nos que no li fem cap cas i ens afanyem a pujar al tren de la vida. No us ho penseu: com aquest no en passen gaires.




Los límites del control, de Jim Jarmusch

Abc  Cinema negre introspectiu, 1h56m, Focus Features
Cast  Isaach de Bankolé, Óscar Jaenada, Luis Tosar, Paz de la Huerta, Tilda Swinton, John Hurt, Gael García Bernal, Bill Murray 
1st weekend USA  55.820 $
Ratings  Fotogramas 5/5, El Periódico 4/4, La Vanguardia 2/4, IMDb 6.7


El revers intel.lectual del film noir, puntuació 4
Tal i com li passava a Woody Allen a "Vicky Cristina Barcelona", a Jarmusch l'aire de la península tampoc li acaba de resultar del tot propici. Si la Barcelona d'Allen era una recreació desagraïda del tòpic guiri més trillat, l'Espanya de Jarmusch és un recorregut pels racons més inadvertits de Madrid, Sevilla i Almeria, amb l'objectiu de crear àmbits de contemplació i divagació agafant com a pretext la deconstrucció de les convencions del film negre.


Jarmusch el.labora un discurs de la consciència del seu protagonista a base de matèria anti-narrativa, és a dir, construint la seva història a partir d'aquells moments que el cinema mainstream té el costum de resoldre amb una el.lipsi, recreant-se en la repetició d'unes rutines -fer yoga, anar a fer un cafè, visitar un museu o contemplar els moviments d'una dona- que, en definitiva, ens descobreixen el caràcter únic de cada instant, el matís com a univers en sí mateix quan la realitat és observada des de l'interior.


No li importa gens a Jarmusch que gairebé no sabem res de la missió del protagonista, ocupat en dur a terme una sèrie de misteriosos intercanvis de capses de llumins que contenen missatges enxifrats. És una altra picada d'ullet a l'espectador perquè jugui al seu plantejament irònic, a la paradoxa de fer essencial el que normalment és accessori, qüestionant les estructures mentals que ens condicionen.


Tot i que interessant per ser arriscada, l'experiència que proposa la pel.lícula cau en certa fredor intel.lectual. I tenint en compte l'immens potencial dels secundaris i l'enigmàtica fugacitat de les seves aparicions, ens quedem amb les ganes de saber què hagués passat si Jarmusch hagués concedit més espai a les emocions.






Distrito 9, de Neill Blomkamp

Abc  Ciència-ficció, 1h53m, Tri Star pictures
Cast  Sharlto Copley, Jason Cope
Budget  21 M€
1st weekend Esp / USA  1,96 M€ / 37,3 M€
Ratings  IMDb 8.5, Fotogramas 4/5













No sou benvinguts, puntuació 4
Distrito 9 es planteja què passaria si una colla d'alienígenes desesperats arribessin a la Terra buscant ajuda, i la resposta és que res de bo: els aliens són confinats en un camp de refugiats als afores de Johannesburg i obligats a creure a punta de pistola. 


El discurs de la pel.lícula funciona com a metàfora evident de l'Apartheid sudafricà, però acaba sent vàlid per a qualsevol forma d'autoritarisme xenòfob que l'espectador pugui imaginar. Un missatge, encara més lloable, complementa el simbolisme del film: la solidaritat escasseja, i només apareix quan patim el mal dels altres a la pròpia pell.



És el que passa quan el protagonista, un alt càrrec del Ministeri d'Assumptes Alienígenes, queda transformat en "bestiola" per accident, patint un procés de degradació digne del més famós relat de Kafka. A partir d'aquí, la pel.lícula abandona el seu to de reportatge televisiu sobre la marginalitat per buscar la pirotècnia, un sang i fetge d'allò més truculent i, com a colofó, també una bona dosi d'èpica redemptora; això sí, conservant la forta asperesa visual, marca de la casa, que la fa poc aconsellable per a estómacs delicats. 


I és que sorprèn aquesta tendència cada cop més acusada a recórrer al format vídeo sense tenir prou en compte la pèrdua de l'encant que té el cinema. Passava ara fa poc a "Enemigos Públicos", desdibuixant la poètica del món de l'hampa, i torna a passar aquí, rematant una posada en escena tan desangelada com ho és la vida d'aquests visitants que, malhauradament, no semblen d'un planeta tan llunyà.