Blindado,  de Nimród Antal


Abc  Assalt al furgó blindat, 1h28m, Sony
Cast  Matt Dillon, Columbus Short, Jean Reno, Laurence Fishburne, Skeet Ulrich, Fred Ward
1st weekend Esp  0.35 M€ (2.482 €/sala) / 6.5 M$ (3.440 $/sala)
Ratings  Fotogramas 4/5, IMDb 5.9


Objecció de consciència depressiva,
puntuació 5
És l'efecte que provoca un protagonista tan incorruptible com un personatge de Walt Disney dins una variant de la típica banda criminal: tanta conducta irreprotxable és difícil de creure quan no la matisen aspectes més humans. I és que en aquest ramat d'ovelles negres cegades per la cobdícia, la blanca és la que desentona, de tan santa com és.


En realitat la culpa és d'un guió que no sap ser conseqüent amb la seva creació d'expectatives. Perquè en comptes de seguir la seva deriva natural, la del thriller d'atracaments i testosterona pura en vena, 'Blindado' fa un viratge inesperat cap a l'obra de càmara, abandona el camí persecutori que intuíem i es converteix en un encreuament descafeïnat entre 'Reservoir Dogs' i 'La habitación del pánico'.


A partir d'aquí el que importa és explotar les possibilitats de dos espais en permanent confrontació: l'interior d'una nau abandonada on prospera la teranyina del complot i la cabina d'un furgó blindat que, a banda de contenir un botí molt temptador, s'erigeix en fortí de resistència. 


És una llàstima que el director no hagi sabut potenciar la intensitat de l'atmosfera perfecta per jugar amb la sensació de claustrofòbia, o bé injectar més tensió a uns cops d'efecte  que resulten previsibles. I és que 'Blindado' sorprèn per la seva asèpsia general, la mateixa que, incomprensiblement, desaprofita dos actors carismàtics -Jean Reno i Laurence Fishburne- reduint-los a fer cara de pocs amics.


És Matt Dillon, en el paper de líder de la banda i principal antagonista, l'únic que aporta una mica de força psicològica a l'assumpte: la caracterització del seu ombrívol personatge, amb una suau faceta psicopàtica, és alhora sòbria i persuasiva. Amb tot, el que li passa a 'Blindado' és que no sap defensar el seu punt de vista: la pel.lícula està de part dels bons, però el públic sent més empatia pels dolents.


 
  
La ventana,  de Carlos Sorín


Abc  Elegia introspectiva, 1h25m, Wanda Visión
Cast  Antonio Larreta, María del Carmen Jiménez, Alberto Ledesma, Emilse Roldán, Roberto Rovira
1st weekend Esp  22.000 € (1.570 €/sala)
Ratings  Fotogramas 3/5, IMDb 6.9


L'últim adéu, puntuació 6.5
El vent que pentina la immensitat de les planures que envolten la finca de San Juan és com el pensament nostàlgic d'aquest vell sobrevolant el seu propi camí mentre espera a l'estranya dimensió que separa la vida de la mort. Des de la finestra d'una estança impregnada amb la consciència de la finitud, Antonio contempla el caràcter formidable de l'experiència humana manifestant-se en l'aire edènic del paisatge.


De la veritat metafísica que Bergman sabia imprimir als rostres dels actors n'hi ha molt poc rastre a 'La ventana'. Sorín sembla més centrat en la construcció d'una atmosfera contemplativa i vaporosa, en realçar el to elegíac de la història, que en cuidar la naturalitat d'una interpretació que malmet el flux de la pel.lícula per culpa d'entonacions forçades -irònicament, el cas de l'afinador de pianos és el més agut-.


Tot i que el cinema interiorista de Sorín no té la delicadesa o el rigor poètic dels grans exploradors de l'ànima (com Erice o Sokurov), la pel.lícula ofereix bons moments de conciliació entre una atmosfera que reflexa la provisionalitat límbica de la situació i un protagonista que admira la bellesa de l'entorn com si volgués posseir-la eternament.


Estretament lligada a l'amor a la vida i el pas del temps hi ha la reflexió sobre la impremta vital de l'individu com allò que determina l'acceptació i el sentit de la transició final. És interessant veure com Sorín articula els sentiments d'Antonio cap a tot el que estima i sobretot cap al seu fill buscant l'expressió minimalista, explotant la poètica del llenguatge simbòlic. 


La poca presència de diàlegs, el significat dels objectes, mirades o processos com l'afinació d'un vell piano o una ampolla de cava que celebra la tornada del fill pròdig, són les seves claus sintàctiques al cantó d'un tempo suau. Malgrat tot, el film no aconsegueix l'elevació que seria d'esperar, segurament perquè li falta el toc magistral, la subtilesa i el domini estètic que converteixen les meres sensacions en profunditat sentimental.




Hermandad de sangre,  de Stewart Hendler

Abc  Terror libidinós de ties bones perseguides, 1h41m, Aurum
Cast  Briana Evigan, Leah Pipes, Margo Harshman, Jamie Chung, Teri Andrzejewski, Rumer Willis
1st weekend Esp / USA  297.000 M€ (1.407 €/sala) / 5.2 M$ (1.951 $/sala)
Ratings  Fotogramas 3/5, IMDb 5.6

Vestides per morir, puntuació 4
Pel.lícules com aquesta són les que contribueixen a l'alliberament de les pulsions que el tedi confortable de la civilització manté a ratlla en algun lloc del subconscient: el seu terror, un còctel amè de sadisme eròtic, és un reflex de la tensió carnal que en els moments letals, els de la ganivetada a la dutxa i derivats, té la virtut paradoxal de la fascinació i l'esgarrifança.

Reivindicant la simplicitat i l'esperit recreatiu del subgènere (terrorífic) del slasher, 'Hermandad de sangre' es limita a poc més que a posar en dansa un grup de ties bones lleugeres de roba, algunes detestables, que després d'amagar un crim accidental són perseguides per un 'killer' misteriós.

Fer una pel.lícula a base d'encadenar uns quants succedanis de la cèlebre escena de 'Psicosis' pot ser un fi tan noble com qualsevol altre. Que la lògica estructural que ha de sustentar el leitmotiv del sang i fetge sigui gratuïta, o que la identitat de l'assassí sigui una qüestió purament aleatòria, no importaria gaire si la pel.lícula li sabés trerue més partit a les altres claus del gènere.

Però la confiança de 'Hermandad de sangre' cap al públic avorreix: la distància màgica de la ficció queda anul·lada per una tendència risible a precipitar-se un cop i altre cap a la sang fàcil, descuidant el misteri i els aspectes preparatoris de la por. Fer de la manca de subtilesa un estil demana unes virtuts equilibrants -bones atmòsferes i maneig del tempo- que la pel.lícula creu innecessàries.

Per contra, 'Hermandad de sangre' és generosa pel que fa a satisfer les exigències més primàries, ideal si el que es busca són anatomies de bandera violentades i conductes impostades en ple món de college ianqui. El seu univers, lluny d'aspirar a ser fascinant, demostra una fe massa cega en la via del desfogament elemental.



Adventureland,  de Greg Mottola


Abc  Comèdia més agre que dolça amb viatge als 80 inclòs, 1h46m
Cast  Kristen Stewart, Jesse Eisenberg
1st weekend Esp / USA  17.000 M€ (560 €/sala) / 5.7 M$ (3.073 $/sala)
Ratings  Fotogramas 4/5, IMDb 7.3


Aquells meravellosos anys,
puntuació 5
La distància temporal de 'Adventureland' permet reflectir com canvïa tot, la manera de sentir d'una època i el despertar d'una generació a l'Amèrica de finals dels vuitanta, amb els seus codis i valors més distintius. En aquest sentit, pot semblar una radiografia anímica i social lleugera que vol retre homenatge a una dècada amb més adeptes ara dels que mai més tornarà a tenir.


En canvi, 'Adventureland' és una pel.lícula amb una sorprenent consciència adulta: la seva mirada nostàlgica atorga una dimensió objectiva al valor de la innocència, reflexiona sobre el procés de començar a caminar amb independència per la vida, i associa la màgia del descobriment a les primeres decepcions que prefiguren el 'camí de roses'.


Tot el que pugui sonar a tòpic 'vuitantero' està revisat amb una pàtina d'humor distant que deixa regust a desencís: figures paternes que no responen a l'ideal, fantasmes i conformistes força patètics, un amic del 'prota' carregat d'autocompassió, ties bones tristament superficials... I el tema de la pèrdua de la virginitat com a trauma generacional.


La hibridació tonal d'aquesta ironia melancòlica situa l'espectador en un terreny ambigu, que no acaba de ser el de la comèdia juvenil desenfadada que un s'espera ni el de la reflexió dramàtica que s'apunta en certs moments. És una perspectiva original, però que segurament naufraga perquè no té la dosi de caràcter que necessita tota ficció més o menys convencional.


Sobta que sigui el personatge d'Em (Kristen Stewart) el que finalment s'emporta el pes del conflicte, sobretot perquè la cinta gira al voltant de James (Jesse Eisenberg) i el seu procés d'iniciació des del moment que la coneix. La seva passivitat interiorista no queda prou justificada en aquest parc d'atraccions amb història d'amor estiuenca sense emocions fortes.


    

Luna Nueva,  de Chris Weitz


Abc  Romanticisme vampíric de moral victoriana, 2h10m, Aurum
Cast  Robert Pattinson, Kristen Stewart, Taylor Lautner
1st weekend Esp / USA  7.8 M€ (12.302 €/sala) / 142.8 M$ (35.487$/sala)
Ratings  Fotogramas 2/5, IMDb 4.6


Enyorança del vampir, puntuació 6
Què tenia 'Crepúsculo' que no té 'Luna nueva'? Per sobre de tot, a Edward i Bella irradiant el magnetisme que prové del seu turmentós amor quan són aprop, compartint l'eròtica semi-platònica que sorgia, com si res, en la distància curta de la parella. Que el vampir Edward (Robert Pattinson) es deixi veure ben bé la meitat que a l'anterior episodi és el que li treu plenitud a aquesta lluna.


Ja se sap que les seqüeles del fantàstic no poden viure tant de la poesia del descobriment que hi ha en la primera entrada al seu món i els misteris que l'ordenen. L'absentisme d'Edward l'agreuja el desgast de l'efecte sorpresa i també el personatge que aquí agafa força, l'indi licantrop amic de Bella, que mai arriba a desplegar un poder de suggestió capaç de fer oblidar el  vampir -en part perquè Taylor Lautner és menys actor-.


Aquí el plat fort és la tràgica enyorança que es professa la parella, centrada sobretot en una desesperació de Bella que el director sap condensar en dos moments esplèndids: primer caient en espiral sobre la protagonista desmaiada en mig del bosc; després, al més pur estil Hitchcock, fent cercles al seu voltant mentre veiem el canvi d'estacions: és efectista, però igual que tot l'estil visual de la pel.lícula, està ple de pulcritud i coherència.


En essència, 'Luna nueva' és una fusió entre l'espera odisseica de Penèlope i el sense viure de l'un sense l'altre de Romeu i Julieta, i així és com passem de tenir una relació de tu a tu a una comunicació telepàtica entre amants confusos. Més introducció de personatges -com els custodis de la moral vampírica- i més desviacions argumentals no acaben d'omplir el buit d'uns sentiments força esvaïts.


Si l'estètica, afiliada a la ressonància emo, no perd el rigor, tampoc ho fan Edward i Bella executant el drama. Encara que el seu no és un paper molt exigent, transmeten amb atribolada sobrietat la dificultat de no poder materialitzar físicament el seu amor. De tota manera, això ja no és el que era.




El baile de la victoria,  de Fernando Trueba


Abc  Drama romàntic aventuresc, 2h07m, Vértice
Cast  Ricardo Darín, Abel Ayala, Miranda Bodenhofer, Ariadna Gil
1st weekend Esp  0.43 M€ (2.150 € / sala)
Ratings  Fotogramas 2/5, La Vanguardia 2/4, IMDb 5


Postal de nyigui-nyoli, puntuació 3
És lamentable que el cinema espanyol no hagi trobat, o no hagi volgut trobar, una candidata una mica més digna que aquesta a la propera cerimònia dels Oscar. Sobretot perquè a 'El baile de la victoria' li cal gairebé una hora i mitja per arribar per primer cop al cor de l'espectador i perquè, en el seu noranta-cinc per cent, és incapaç de donar-nos alguna cosa substanciosa, ni en contingut ni en forma.


L'error d'apreciació de Trueba és colossal: aquest admirador -justificat- de Billy Wilder ha volgut construir una pel.lícula contemporània des de la perspectiva del folletí decimonònic, seduït per la idea que, movent uns personatges d'aureola intrèpida en escenaris exòtics, n'hi hauria prou per elevar la cosa anecdòtica a la categoria d'història interessant. Res més lluny d'un resultat que no fa més que recrear-se en la buidor del tòpic nostàlgic i no té prou acció per disfressar-ho.


La nostàlgia de Vergara Grey (Ricardo Darín), un famós lladre de guant blanc, cap a la seva ex-dona al sortir de la presó; la de Victoria, la jove ballarina muda, cap als seus pares desapareguts; i la d'Ángel, pària somniador enamorat de Victoria, cap a un ideal de vida que intueix només possible a través de la figura de Vergara i l'execució d'un robatori. El problema d'aquestes relacions, com el de la pel.lícula, és que es consumen en la imatge, però mai en el pla de l'emoció real.


És veritat que era difícil salvar un guió que no va més enllà de l'esbós superficial de les relacions en joc, tant la d'amor entre Ángel i Victoria com la de mestre-deixeble entre Ángel i Vergara. Però la resta del demèrit és d'un director amb poca habilitat pels actors (el personatge d'Ángel no deixa mai de grinyolar), incapaç d'harmonitzar el tempo de la imatge amb l'emoció i que mai té el do de filmar amb intensitat. En aquest cas, a Trueba se l'ha menjat l'avidesa per ensenyar-nos un embolcall tan estetista com inanimat.