La cinta blanca,  de Michael Haneke

Abc  Intriga dramàtica rural, 2h24m  
Cast  Christian Friedel, Burghart Klaubert 
Ratings  Fotogramas 4/5, IMDb 8.2

Possessió infernal, puntuació 8.5
Les credencials que acompanyen la darrera pel·lícula de Haneke, distingida amb la Palma d'Or a Cannes i el premi de la crítica internacional, no tenen un origen infundat. Si 'La cinta blanca' s'ha integrat a la cartellera amb una naturalitat considerable és perquè té una personalitat difícil d'oblidar, que sobresurt amb la qualitat penetrant del blanc i negre entre un espectre de colors en general poc estimulant.

La tensa contenció que reflecteixen els rostres d'alguns habitants d'aquest poblet austríac poc abans de la Gran Guerra sembla tenir origen en un rigorós ordre social. 'La cinta blanca' parla de les perversions que subsisteixen a l'ombra d'aquest ordre, i d'una sèrie d'enigmàtiques desgràcies que fan trontollar l'equilibri de la comunitat.

Hi ha en aquest Haneke un poderós hàlit a Bergman, en la puresa metafísica de les imatges, en la seva capacitat de situar el fons dels personatges en un primer terme poètic, incontestable com el retrat d'una nuesa al natural. El secret és a la depuració formal d'una posada en escena que fa de la seva dura pulcritud un cristall d'augment sobre l'interior de l'individu, revelant la conflictiva intensitat dels seus corrents, la seva dissimulada asfixia.

La misteriosa taca del mal, escampant-se sigilosament sobre la calma podrida d'aquest entorn bucòlic, és com el fantasma venjatiu d'una llibertat ofegada, destruint el mateix ordre que l'ha fet odiar-se. Només l'amor i la innocència del jove professor que tracta d'arribar al fons de l'assumpte sembla resistir-se a la possessió diabòlica, de pas fred i inexorable, que va tenyint l'atmosfera de la pel·lícula.

Hi ha algun motiu, doncs, per no qualificar 'La cinta blanca' d'obra mestra? La mateixa distància analítica, esgarrifant, que la pel·lícula fa servir magistralment per posar de manifest el caràcter devastador d'una crueltat que Haneke situa estratègicament fora de camp, és la que, de vegades, ens torna una imatge emocional captada amb excessiva voluntat d'estudi. Fora d'això, l'experiència és única.


En tierra hostil,  de Kathryn Bigelow

Abc  Falsa ficció bèl·lica, 2h11m 
Cast  Jeremy Renner, Anthony Mackie, Brian Geraghty, Guy Pierce, Ralph Fiennes  
Ratings  Fotogramas 3/5, IMDb 8

Explosions desèrtiques, puntuació 4
En cas que els Oscar facin una mica de justícia, no cal que James Cameron pateixi si aquesta és la pel·lícula que ha de posar-li les coses difícils a 'Avatar'. La decepció que t'endus després de veure-la té un punt de ràbia contra la pròpia innocència, és un sentiment d'estafa cap a la propaganda que deia que aquest David tenia prou qualitats com per vèncer aquell Goliat.

Sembla que Bigelow s'hagi basat en el 'Elephant' d'Alan Clarke (1988) que va inspirar el film homònim de Gus Van Sant (2003) per rel·laborar la cruesa de la seva política escènica de protesta: en comptes de copsar l'horror absurd que hi havia als assassinats a sang freda de l'IRA, la pel·lícula ens aïlla amb tres artificiers americans a la guerra de l'Irak perquè visquem el seu frec a frec constant amb els límits de la mort.

La finalitat és la mateixa: fer que l'espectador acabi desenvolupant un rebuig al·lèrgic al que està veient, conduir-lo més enllà de la denúncia, pels camins de la presa de consciència. D'aquí que l'estratègia narrativa de 'En tierra hostil' es concentri en la repetició d'un leitmotiv present a totes les seqüències: el procés de desactivació de bombes i tot el que comporta de tensió i desgast mental pels que hi participen.

La principal virtut de la pel·lícula és que l'espectador viu els moments de crispació tancat a la mateixa bombolla d'adrenalina que els soldats. Bigelow fa pujar el voltatge explotant les possibilitats de la dilatació del temps i les connotacions pròpies de l'entorn: el seu Irak, esquerp i polsegós, progressa cap a una realitat cada cop més absurda i trastornant.

És una llàstima que, a diferència dels seus referents elefantiàsics, 'En tierra hostil' no acabi d'aprofundir en l'experiència immersiva que volia ser. Encara que les seves imatges afilades derrotarien qualsevol argument bel·licista, la pel·lícula no és capaç de fer la màgia que demanen els processos de superació de la ficció, les propostes de realitats homologables que discorren en un continuum impecable.

Invictus,  de Clint Eastwood

Abc  Mandela i el rugby contra l'Apartheid, 2h13m
Cast  Morgan Freeman, Matt Damon 
1st weekend USA  8.6 M$ (4.052 $/sala)
Ratings  La Vanguardia 3/4, Fotogramas 3/5, IMDb 8.9








Injecció de moral freda, puntuació 5
Sembla que tampoc els grans cineastes són immunes a aquest fenomen tan propi de principiants que és la boira narcisista, un mal que impedeix veure què hi ha de prescindible  en el material que s'ha filmat, el monstre de l'ego que confon equilibri amb mutilació espiritual. Voleu exemples? El Fincher de 'Zodiac' perdut al laberint d'una investigació sense final, el Malick de 'El Nuevo Mundo' banalitzant la bellesa inicial del seu edèn o, recentment, el Cameron de 'Avatar' provocant que els rituals col·lectius de la seva raça indígena perdessin el sentit.

Eastwood també cau en l'excés estèril quan s'obsessiona en fer la crònica del camí cap a la glòria dels Springboks, l'equip de rugby de Sudàfrica. El director arrossega el pes d'un final cantat, es perd en la recreació gratuïta dels partits i sobretot es mostra incapaç de fer sonar les trompes de l'èpica quan la història li demana.

Ni Morgan Freeman, esplèndid encarnant a un Nelson Mandela que lluita per aixecar el país, pot dissimular la baixa forma del seu amic Clint. L'habitual intimitat, de línies pures, en els moments crepusculars dels personatges, o aquella complicitat tan nítida com els sentiments que es dissimulen, han quedat per altres ocasions.

No deixa de ser paradoxal que 'Invictus' faci descansar tot el pes del seu escàs valor emocional en una sola paraula: inspiració. En té, i molta, l'actuació de Freeman, i també el seu personatge de Mandela quan la busca per contagiar-li al capità dels Springboks, un Matt Damon que no disposa del material dramàtic suficient per donar-li substància al seu atleta.

Hagués estat interessant veure com la sinergia entre aquests dos líders amb tant a demostrar gaudia de més temps, derivava cap a una amistat que aprofundia en la mútua comprensió de les carències, com passava a 'Million Dollar Baby' entre Maggie i el seu entrenador. El film, però, sembla tenir pressa per assolir els seus objectius fàctics, dominat com està per un esperit de crònica del que no té la paciència d'allunyar-se.