Clàssics
Alien (1979)  de Ridley Scott


Abc  Sci-fi terrorífic d'alta volada, 1h56m
Cast  Sigourney Weaver, John Hurt, Harry Dean Stanton, Ian Holm, Yaphet Kotto, Tom Skerrit
Ratings  IMDb 8.5










L'univers és un forat molt negre
Veig 'Alien' com mai abans l'havia vista, a la pantalla tamany XXL del cine Urgell, dins un cicle de grans blockbusters que es projecten en programa doble. Alguna ment perversa ha titulat aquest cicle 'Phenomena', i em sento com si formés part de l'underground més resplendent de la ciutat. Tot enganya. Al descans s'esfuma el discret encant de les crispetes quan observo, a punt de llàgrima, com alguns treuen el tupper.

'Alien' segueix sent una peli fascinant, primer perquè després de tres dècades, el seu imaginari futurista encara conecta a la perfecció amb l'espectador. Les coordinades abismals de l'espai on transita la 'Nostromo', aquesta nau desangelada que s'acaba convertint en un laberint del Minotaure, desprenen l'aura intemporal d'un infinit que pràcticament es pot tocar.

Però per sobre de tot, 'Alien' és una película clarivident. Perquè el seu estil sobri i fantasmal sap endinsar-nos al cantó més fosc del misteri que defineix la nostra percepció de l'univers, i ho fa començant a construir aquesta sensació des del primer segon, a partir d'uns crèdits que, amb el seu rigor glacial, anticipen l'atmosfera de malson que envolta la pel.lícula.

De fet aquesta idea tan ben sublimada als crèdits és la que sustenta el rerafons de 'Alien' i la converteix en una gran massa d'energia que xucla l'espectador des del principi: la idea que som dins un univers que en realitat és un abisme de tenebres, i que la seva matèria principal és una cruel indiferència per la vida.


És veritat que els punts d'inflexió de la història són adrenalina en estat pur: el cas del fals final o del tripulant que resulta ser un impostor són lliçons mestres de guió. Però si 'Alien' és una impecable maquinària narrativa és per la seva visió totalitària del suspens, perquè el seu permanent estat d'alerta es construeix en la ressonància ambiental de l'amenaça, en la capacitat de destilar l'essència de les tensions internes i retardar l'explosió de la veritat -per exemple, respecte a l'autèntic motiu  que porta a interrompre la hivernació dels tripulants-.


Capítol apart mereix la tinent Ripley, probablement l'heroína més carismàtica de la història del cinema. Potser perquè Weaver, esplèndida, va saber infondre al personatge l'ambivalència de gènere que li demanava, convertint-lo en un equilibri equívoc de virtuts. La seva força -arriba al punt de salvar la mascota de la nau en plena apocalipsi- és l'esperança de la humanitat contra la més pura manifestació del mal. No es pot demanar més.

La cinta blanca,  de Michael Haneke

Abc  Intriga dramàtica rural, 2h24m  
Cast  Christian Friedel, Burghart Klaubert 
Ratings  Fotogramas 4/5, IMDb 8.2

Possessió infernal, puntuació 8.5
Les credencials que acompanyen la darrera pel·lícula de Haneke, distingida amb la Palma d'Or a Cannes i el premi de la crítica internacional, no tenen un origen infundat. Si 'La cinta blanca' s'ha integrat a la cartellera amb una naturalitat considerable és perquè té una personalitat difícil d'oblidar, que sobresurt amb la qualitat penetrant del blanc i negre entre un espectre de colors en general poc estimulant.

La tensa contenció que reflecteixen els rostres d'alguns habitants d'aquest poblet austríac poc abans de la Gran Guerra sembla tenir origen en un rigorós ordre social. 'La cinta blanca' parla de les perversions que subsisteixen a l'ombra d'aquest ordre, i d'una sèrie d'enigmàtiques desgràcies que fan trontollar l'equilibri de la comunitat.

Hi ha en aquest Haneke un poderós hàlit a Bergman, en la puresa metafísica de les imatges, en la seva capacitat de situar el fons dels personatges en un primer terme poètic, incontestable com el retrat d'una nuesa al natural. El secret és a la depuració formal d'una posada en escena que fa de la seva dura pulcritud un cristall d'augment sobre l'interior de l'individu, revelant la conflictiva intensitat dels seus corrents, la seva dissimulada asfixia.

La misteriosa taca del mal, escampant-se sigilosament sobre la calma podrida d'aquest entorn bucòlic, és com el fantasma venjatiu d'una llibertat ofegada, destruint el mateix ordre que l'ha fet odiar-se. Només l'amor i la innocència del jove professor que tracta d'arribar al fons de l'assumpte sembla resistir-se a la possessió diabòlica, de pas fred i inexorable, que va tenyint l'atmosfera de la pel·lícula.

Hi ha algun motiu, doncs, per no qualificar 'La cinta blanca' d'obra mestra? La mateixa distància analítica, esgarrifant, que la pel·lícula fa servir magistralment per posar de manifest el caràcter devastador d'una crueltat que Haneke situa estratègicament fora de camp, és la que, de vegades, ens torna una imatge emocional captada amb excessiva voluntat d'estudi. Fora d'això, l'experiència és única.


En tierra hostil,  de Kathryn Bigelow

Abc  Falsa ficció bèl·lica, 2h11m 
Cast  Jeremy Renner, Anthony Mackie, Brian Geraghty, Guy Pierce, Ralph Fiennes  
Ratings  Fotogramas 3/5, IMDb 8

Explosions desèrtiques, puntuació 4
En cas que els Oscar facin una mica de justícia, no cal que James Cameron pateixi si aquesta és la pel·lícula que ha de posar-li les coses difícils a 'Avatar'. La decepció que t'endus després de veure-la té un punt de ràbia contra la pròpia innocència, és un sentiment d'estafa cap a la propaganda que deia que aquest David tenia prou qualitats com per vèncer aquell Goliat.

Sembla que Bigelow s'hagi basat en el 'Elephant' d'Alan Clarke (1988) que va inspirar el film homònim de Gus Van Sant (2003) per rel·laborar la cruesa de la seva política escènica de protesta: en comptes de copsar l'horror absurd que hi havia als assassinats a sang freda de l'IRA, la pel·lícula ens aïlla amb tres artificiers americans a la guerra de l'Irak perquè visquem el seu frec a frec constant amb els límits de la mort.

La finalitat és la mateixa: fer que l'espectador acabi desenvolupant un rebuig al·lèrgic al que està veient, conduir-lo més enllà de la denúncia, pels camins de la presa de consciència. D'aquí que l'estratègia narrativa de 'En tierra hostil' es concentri en la repetició d'un leitmotiv present a totes les seqüències: el procés de desactivació de bombes i tot el que comporta de tensió i desgast mental pels que hi participen.

La principal virtut de la pel·lícula és que l'espectador viu els moments de crispació tancat a la mateixa bombolla d'adrenalina que els soldats. Bigelow fa pujar el voltatge explotant les possibilitats de la dilatació del temps i les connotacions pròpies de l'entorn: el seu Irak, esquerp i polsegós, progressa cap a una realitat cada cop més absurda i trastornant.

És una llàstima que, a diferència dels seus referents elefantiàsics, 'En tierra hostil' no acabi d'aprofundir en l'experiència immersiva que volia ser. Encara que les seves imatges afilades derrotarien qualsevol argument bel·licista, la pel·lícula no és capaç de fer la màgia que demanen els processos de superació de la ficció, les propostes de realitats homologables que discorren en un continuum impecable.

Invictus,  de Clint Eastwood

Abc  Mandela i el rugby contra l'Apartheid, 2h13m
Cast  Morgan Freeman, Matt Damon 
1st weekend USA  8.6 M$ (4.052 $/sala)
Ratings  La Vanguardia 3/4, Fotogramas 3/5, IMDb 8.9








Injecció de moral freda, puntuació 5
Sembla que tampoc els grans cineastes són immunes a aquest fenomen tan propi de principiants que és la boira narcisista, un mal que impedeix veure què hi ha de prescindible  en el material que s'ha filmat, el monstre de l'ego que confon equilibri amb mutilació espiritual. Voleu exemples? El Fincher de 'Zodiac' perdut al laberint d'una investigació sense final, el Malick de 'El Nuevo Mundo' banalitzant la bellesa inicial del seu edèn o, recentment, el Cameron de 'Avatar' provocant que els rituals col·lectius de la seva raça indígena perdessin el sentit.

Eastwood també cau en l'excés estèril quan s'obsessiona en fer la crònica del camí cap a la glòria dels Springboks, l'equip de rugby de Sudàfrica. El director arrossega el pes d'un final cantat, es perd en la recreació gratuïta dels partits i sobretot es mostra incapaç de fer sonar les trompes de l'èpica quan la història li demana.

Ni Morgan Freeman, esplèndid encarnant a un Nelson Mandela que lluita per aixecar el país, pot dissimular la baixa forma del seu amic Clint. L'habitual intimitat, de línies pures, en els moments crepusculars dels personatges, o aquella complicitat tan nítida com els sentiments que es dissimulen, han quedat per altres ocasions.

No deixa de ser paradoxal que 'Invictus' faci descansar tot el pes del seu escàs valor emocional en una sola paraula: inspiració. En té, i molta, l'actuació de Freeman, i també el seu personatge de Mandela quan la busca per contagiar-li al capità dels Springboks, un Matt Damon que no disposa del material dramàtic suficient per donar-li substància al seu atleta.

Hagués estat interessant veure com la sinergia entre aquests dos líders amb tant a demostrar gaudia de més temps, derivava cap a una amistat que aprofundia en la mútua comprensió de les carències, com passava a 'Million Dollar Baby' entre Maggie i el seu entrenador. El film, però, sembla tenir pressa per assolir els seus objectius fàctics, dominat com està per un esperit de crònica del que no té la paciència d'allunyar-se.



Teniente corrupto, de Werner Herzog

Abc  Thriller policíac molt estupefaent, 2h02m, Aurum / Wide
Cast  Nicolas Cage, Eva Mendes, Val Kilmer, Brad Dourif, Shawn Hatosy
1st weekend Esp / USA  0.59 M€ (2.655 €/sala) / 291.000 $ (5.113 $/sala)
Ratings  La Vanguardia 3/4, Fotogramas 4/5, IMDb 7.1














   
El camí de l'iguana, puntuació 7   
A 'Training Day' (2001) Denzel Washington encarnava un diable camuflat de policia que es movia pel cantó més tenebrós de l'hampa com si fos a casa seva. L'aura malèvola que Alonzo duia escrita a la mirada deixava clar que dins seu ja no hi havia ni una engruna d'equitat. La corrupció que reflexa la mirada d'aquest altre llop amb pell de poli potser no és tan obscura, però té el mateix aire a perdició definitiva.


El que li passa al tinent Terence és que el seu olfacte policial és tan extraordinari com el seu vici de viure perillosament. És el paradigma de l'home que converteix la realitat en un paradís artificial a la mida dels seus instints, que només es realitza vivint més enllà del bé i del mal: drogues, apostes, abús d'autoritat... són la seva meta.


Herzog deixa ben clar que, per sobre d'una trama policíaca força irrellevant, aquesta és una pel·lícua que vol analitzar una personalitat notòria, complexa, atrapada en la seva curiosa habilitat per gestionar la confusió entre compliment del deure i evasió. Les imatges amb les iguanes imaginàries en primer terme i Terence al darrera defineixen bé les grans divergències que conviuen a la seva ment.


Nicolas Cage ho sap de sobres i fa oscil·lar la seva expressió entre dos extrems: la cara de frenopàtic és pels moments més impulsius, i la d'amoïnat, per aquells en què domina la consciència. I Eva Mendes? Poc importa que no sàpiga allunyar-se de la seva personalitat real  per fer de prostituta, quan és tan difícil no sucumbir al seu carisma natural.


El més curiós de 'Teniente corrupto' és la seva deriva del thriller cap a l'humor negre, el seu creixent rerefons social, estretament lligat a la decadència d'una ciutat, Nova Orleans, que sembla actuar com a mirall de la degradació d'aquest incorregible. És difícil dir si Herzog s'ho ha trobat o ho ha buscat des del principi, però en qualsevol cas, és una forma original de desmarcar-se dels estàndards.



Un tipo serio,  germans Coen

Abc  Tragicomèdia existencial made in Coen, 2h42m, Universal
Cast  Michael Stuhlbarg, Richard Kind, Fred Melamed, Sari Lennick, Aaron Wolff
1st weekend Esp / USA  0.29 M€ (4.700 €/sala) / 0.8 M$ (40.000 $/sala)
Ratings  La Vanguardia 2/4, Fotogramas 4/5, IMDb 7.9





Impecable via crucis, puntuació 9
Després de veure 'Un tipo serio' es pot dir sense por que els Coen han assolit la perfecció en un art al que ja fa temps que són addictes: el de veure la realitat com una demostració de la impossibilitat de controlar-la, el de recalcar amb negra ironia la nostra petitesa o la derrota anticipada contra els ordres establerts -sense oblidar mai la presència obligatòria dels diners com a signe que els Coen assocïen a l'adveniment de la desgràcia-.

És difícil dir de què va la pel·lícula, en essència de la nostra soledat davant el caos que domina l'univers, o de les bromes més pesades que ens pot gastar el destí. La que li gasta a Larry consisteix en desmuntar la vida d'un home bo i pacífic, que de cop no té més remei que contemplar com tot s'ensorra, mentre busca una resposta que els rabins que visita no li donen.

Per començar, els Coen es treuen de la màniga un antic relat jueu que pot ser entès com una llicència que es permeten, com una introducció a la tradició que la pel·lícula vol satiritzar o com a metàfora del que vindrà més tard. Perquè el guió incideix tant en el misteri de les voltes que pot donar la vida com incideix aquest pròleg intrigant en la condició d'un personatge que ningú, ni tan sols ell mateix, sap si és viu o mort.

El més impressionant de 'Un tipo serio' és que la seva successió infinita de problemes no perd mai la gràcia ni la capacitat de sorprendre, encara que, com el protagonista, algú pot trobar a faltar una mica més d'oxigen en mig de tant ofec i manca d'esperança. És una lliçó impecable de com fer una pel·lícula sublimant la dinàmica del causa-efecte, esprement al màxim la força d'una idea motriu fins l'últim instant.

Que la imaginació dels Coen és prodigiosa i no té límits queda tan ben demostrat a la pel·lícula com la teoria matemàtica de la incertesa amb la que Larry cobreix la immensitat de les pissarres de la facultat. És una imatge, la de l'home esclafat per una pila de fórmules, que resumeix perfectament la tragèdia de la intel·ligència humana, desbordada per les vicissituds de l'existència i l'implacable esdevenir de l'univers.  


Avatar,  de James Cameron

Abc  Espectacle 3D sci-fi melodrama new age, 2h42m, Fox
Cast  Sam Worthington, Zoë Saldana, Sigourney Weaver, Stephen Lang
1st weekend Esp / USA  7.2 M€ (9.668 €/sala) / 77.3 M$ (22.350 $/sala)
Ratings  Fotogramas 4/5, IMDb 8.7

Viatge al planeta al·lucinant, 
puntuació 7
Corren mals temps pels paradisos perduts, s'esgoten els pulmons de les grans selves i potser per això Cameron ha decidit construir una alegoria sobre el conflicte civilització-natura a Pandora, el planeta fosforescent on els homes del futur pertorben l'estret vincle que els indígenes mantenen amb la seva versió de mare-Terra.

El director que es proclamava rei del món amb els onze Oscars de 'Titanic' (1997) demostra que també mereix títol il·lustre a l'univers del digital: encara que el seu 3D no suposi la revolució que ens han venut, 'Avatar' sembla teixida amb la matèria que dona vida als somnis, i un acaba flotant en l'encanteri de la seva llum iridescent, embruixat pel to lisèrgic del paisatge.

Més que la profunditat de les imatges, el que sedueix és la fisonomia de Pandora: un paradís exuberant, d'horitzons interminables i un ambient que exhala mística per tot arreu... Però per filigrana digital la dels Na'vi, els habitants blaus d'aquest planeta que semblen tan reals com les arrugues de l'edat i transmeten emocions cent per cent humanes.

Estranya que aquest director experimentat no hagi sabut dosificar tanta pregària col·lectiva i tanta pirotècnia militar en benefici de l'agilitat de la pel·lícula. Cameron fa honor a la seva fama de narcisista i exhibeix un material que desvirtua aquesta empresa faraònica i el seu esperit 'new age'. Normal, quan un es veu a sí mateix com la revolució del món il·lusionista.

És veritat que 'Avatar' es limita a posar al dia de manera molt lineal una història ja vista a films com 'Pocahontas'. Però el caràcter fascinant de les imatges, la seva excitació dels sentits, acaben difuminant les carències del conjunt. Per això l'espectador suporta amb poc esforç l'agònica durada del que en essència és la pel·lícula: un ritual d'aparellament entre dos membres de races en conflicte. Pures sensacions a flor de pell.

Donde viven los monstruos,  
de Spike Jonze


Abc  Món interior infantil altament turmentós, 1h28m, Sony
Cast  Max Records, Catherine Keener, Monstres
1st weekend Esp / USA  0.28 M€ (1.933 €/sala) / 32.7 M$ (8.690 $/sala)
Ratings  Fotogramas 5/5, IMDb 7.8

Aquell caos dit infància, puntuació 7
'Donde viven los monstruos' no està pensada perquè els nens vegin una simple versió turbulenta i monstruosa dels ninots de 'Barri Sèsam' i facin el badoc a la butaca: al darrera d'una façana de faula meravellosa s'hi amaga tota una divagació sobre els aspectes més cavernosos de la infància que no té por de ser ella mateixa ni sent misericòrdia pel seu públic aparent.


Sorprèn l'aproximació oberta, descarnada i psicològica a un món infantil que la pel.lícula s'atreveix a revelar com altament convuls. Tot el que l'inici de la vida té d'estrany hi és present: l'endimoniada bipolaritat d'unes emocions que viuen al marge del nostre control, la totalitat d'una apatia que de sobte ens sobrepassa, l'aïllament o la ràbia com a formes de reacció contra les rugositats d'un món que no es comprèn.


Jonze torna a demostrar que és un escapista formidable fent allò que tant li agrada, un viatge a l'altre cantó del mirall, en aquest cas el d'un nen, Max, al patir una rauxa per la incomprensió materna. És impressionant veure amb quina naturalitat Jonze domina aquest traspàs, el del món real a l'imaginari, sense que l'espectador percebi cap mena de sutura, com si l'un fos una pura conseqüència lògica de l'altre.


Excèntric, fantasiós i interiorista, el director tampoc s'oblida de sumar als seus habituals trets d'estil el de l'excel.lència visual que, a banda de ser present a l'esplèndid trànsit entre mons, segueix brillant a altres escenes de magistral plasticitat surrealista: la travessa del desert de Max i el seu millor amic monstre, o la visita a la maqueta animada del seu món alternatiu, parlen per sí soles.


Potser la millor virtut de 'Donde habitan los monstruos' és alhora el seu pitjor defecte, perquè l'experiència que proposa Jonze és tan pura, tan fidel al funcionament arbitrari de la psicologia infantil, tan allunyada de les convencions que faciliten la digestió de les històries, que en el seu meravellós capficament, s'acaba embriagant de sí mateixa i oblida que el públic també compta.





  

Blindado,  de Nimród Antal


Abc  Assalt al furgó blindat, 1h28m, Sony
Cast  Matt Dillon, Columbus Short, Jean Reno, Laurence Fishburne, Skeet Ulrich, Fred Ward
1st weekend Esp  0.35 M€ (2.482 €/sala) / 6.5 M$ (3.440 $/sala)
Ratings  Fotogramas 4/5, IMDb 5.9


Objecció de consciència depressiva,
puntuació 5
És l'efecte que provoca un protagonista tan incorruptible com un personatge de Walt Disney dins una variant de la típica banda criminal: tanta conducta irreprotxable és difícil de creure quan no la matisen aspectes més humans. I és que en aquest ramat d'ovelles negres cegades per la cobdícia, la blanca és la que desentona, de tan santa com és.


En realitat la culpa és d'un guió que no sap ser conseqüent amb la seva creació d'expectatives. Perquè en comptes de seguir la seva deriva natural, la del thriller d'atracaments i testosterona pura en vena, 'Blindado' fa un viratge inesperat cap a l'obra de càmara, abandona el camí persecutori que intuíem i es converteix en un encreuament descafeïnat entre 'Reservoir Dogs' i 'La habitación del pánico'.


A partir d'aquí el que importa és explotar les possibilitats de dos espais en permanent confrontació: l'interior d'una nau abandonada on prospera la teranyina del complot i la cabina d'un furgó blindat que, a banda de contenir un botí molt temptador, s'erigeix en fortí de resistència. 


És una llàstima que el director no hagi sabut potenciar la intensitat de l'atmosfera perfecta per jugar amb la sensació de claustrofòbia, o bé injectar més tensió a uns cops d'efecte  que resulten previsibles. I és que 'Blindado' sorprèn per la seva asèpsia general, la mateixa que, incomprensiblement, desaprofita dos actors carismàtics -Jean Reno i Laurence Fishburne- reduint-los a fer cara de pocs amics.


És Matt Dillon, en el paper de líder de la banda i principal antagonista, l'únic que aporta una mica de força psicològica a l'assumpte: la caracterització del seu ombrívol personatge, amb una suau faceta psicopàtica, és alhora sòbria i persuasiva. Amb tot, el que li passa a 'Blindado' és que no sap defensar el seu punt de vista: la pel.lícula està de part dels bons, però el públic sent més empatia pels dolents.


 
  
La ventana,  de Carlos Sorín


Abc  Elegia introspectiva, 1h25m, Wanda Visión
Cast  Antonio Larreta, María del Carmen Jiménez, Alberto Ledesma, Emilse Roldán, Roberto Rovira
1st weekend Esp  22.000 € (1.570 €/sala)
Ratings  Fotogramas 3/5, IMDb 6.9


L'últim adéu, puntuació 6.5
El vent que pentina la immensitat de les planures que envolten la finca de San Juan és com el pensament nostàlgic d'aquest vell sobrevolant el seu propi camí mentre espera a l'estranya dimensió que separa la vida de la mort. Des de la finestra d'una estança impregnada amb la consciència de la finitud, Antonio contempla el caràcter formidable de l'experiència humana manifestant-se en l'aire edènic del paisatge.


De la veritat metafísica que Bergman sabia imprimir als rostres dels actors n'hi ha molt poc rastre a 'La ventana'. Sorín sembla més centrat en la construcció d'una atmosfera contemplativa i vaporosa, en realçar el to elegíac de la història, que en cuidar la naturalitat d'una interpretació que malmet el flux de la pel.lícula per culpa d'entonacions forçades -irònicament, el cas de l'afinador de pianos és el més agut-.


Tot i que el cinema interiorista de Sorín no té la delicadesa o el rigor poètic dels grans exploradors de l'ànima (com Erice o Sokurov), la pel.lícula ofereix bons moments de conciliació entre una atmosfera que reflexa la provisionalitat límbica de la situació i un protagonista que admira la bellesa de l'entorn com si volgués posseir-la eternament.


Estretament lligada a l'amor a la vida i el pas del temps hi ha la reflexió sobre la impremta vital de l'individu com allò que determina l'acceptació i el sentit de la transició final. És interessant veure com Sorín articula els sentiments d'Antonio cap a tot el que estima i sobretot cap al seu fill buscant l'expressió minimalista, explotant la poètica del llenguatge simbòlic. 


La poca presència de diàlegs, el significat dels objectes, mirades o processos com l'afinació d'un vell piano o una ampolla de cava que celebra la tornada del fill pròdig, són les seves claus sintàctiques al cantó d'un tempo suau. Malgrat tot, el film no aconsegueix l'elevació que seria d'esperar, segurament perquè li falta el toc magistral, la subtilesa i el domini estètic que converteixen les meres sensacions en profunditat sentimental.