Ágora,  d'Alejandro Amenábar

Abc  Drama històric, 2h06min, 20th Century-Fox
Cast  Rachel Weisz, Max Minghella, Oscar Isaac
Budget 50 M€ 
1st weekend Espanya  6.7 M€
Ratings  Time Out 2/5, Fotogramas 4/5, El Periódico 2/5, IMDb 8.2

Un gran pas per l'astronomia però un petit pas pel cinema, puntuació 5

Per dir que havien de meditar una decisió, els romans feien servir el verb considerar, que literalment significa estar amb les estrelles, contemplar-les (con = amb, sidera = estels). I precisament això és el que fa Hipàtia, l'astrònoma-filòsofa que va descobrir que la Terra no era el centre de l'univers: considerar de la manera més rigurosa que pot, mentre l'imperi romà va de baixada i el cristianisme li guanya la partida.


El gran problema d'Ágora és que Amenábar ha convertit aquest context històric, el de l'Alexandria del segle IV i les lluites de poder entre fonamentalistes, en l'epicentre de la seva pel.lícula, oblidant-se de potenciar la història a escala d'un sol protagonista que ens havia d'explicar. És per això que Hipàtia (Rachel Weisz) queda condemnada a un registre tan monòton: molt més aprop dels enigmes de l'univers que de l'espectador, la seva distància es el fruit d'una visió que es perd en la Història, en comptes d'utilitzar-la com a excusa.


Si voleu una bona dosi de sermons no us la podeu perdre, perquè la discursivitat és un altre dels trets menys encertats d'Ágora, que en honor al seu títol, més que fer cine fa política.  Amenábar construeix un espectacle de superproducció per fer un alegat contra el fanatisme que vol dirigir a la societat contemporània. Res a dir si no fos perquè, les tintes, estan sobrecarregades.


És cert que els cinquanta mil.lions de pressupost s'hi noten. Veureu uns decorats i ambientacions a l'alçada de pèplums consagrats: que Ben Hur (1959), Espàrtac (1960) o la més recent Gladiator (2002) tinguessin més ànima, no és doncs cosa de més extres. Més aviat es tracta d'un guió mancat de vida i dos secundaris molt discrets, que deixen Rachel Weisz força sola contra el temporal. On és, per cert, aquell toc expressiu amb ressò a Hitchcock que de tant en tant el director imprimia a les imatges? Aquesta vegada, Amenábar no ha sabut fer la seva màgia.

2 comentaris:

  1. Molt d'acord amb la crítica crack. ¿Vols dir que aquest Amenabar no s'ha deixat seduïr en excés pels postulats de
    l'assignatura "Educación para la ciudadanía"?...saludus i avui parlo d'un viatge que varem fer a tercer de bup, que em sembla que t'agradarà llegir-lo...

    ResponElimina
  2. Malgrat que no sé massa de cinema, estic totalment d'acord amb la teva crítica, molt blabla i una mica de xasco al veure un film d'Amenabar sense "xispa".
    De tota manera potser està bé per a que el public massiu tingui una petita idea de què va passar en aquell lloc i moment, i recordar que barbaritats per motius religiosos se n'han fet sempre i per part de tothom.
    Jo qualificaria la pel·li de.. "mucho lirili y poco lerele"

    Enhorabona pel blog i per l'estilazo en la teva manera d'esciure'l!!

    ResponElimina