Buscando a Eric,  de Ken Loach

Abc  Comèdia - drama social kenloachià, 1h38m, Paramount

Cast  Eric Bishop, Eric Cantona, Stephanie Bishop, John Henshaw

Ratings  Fotogramas 3/5, La Vanguardia 2/4, IMDb 7.4

Forçant l'efecte psicològic,

puntuació 5

Sembla que Ken Loach s'ha penedit a mitja peli del seu doble intent de renovació: d'un cantó el que du a terme el seu protagonista, un humil 'postman' anglès que decideix tirar d'imaginació per sortir del pou després que l'abandoni la seva segona dona. De l'altre el que executa com a director, fins que ja no pot resistir més suplantar-se a sí mateix i torna a la cançó de sempre, la del socialisme doctrinari que fa olor de naftalina.

La teràpia que segueix Loach per contenir-se i engalipar l'espectador és efectiva i fins i tot, a moments, força seductora. En essència, consisteix a convidar Eric Cantona, el gran futbolista que tenia una vena filosòfica, a fer de sí mateix, després que Steve el faci sortir del seu cap talment com Aladí i el geni de la llàntia meravellosa. Les frases lapidàries de Cantona fan miracles alhora de regenerar l'autoestima de Steve i la pel.lícula entra en un to amable de comèdia màgica amorosa que funciona prou bé. 

Després el cop de timó que fa Loach és tan dràstic que sembla que de sobte tornem a ser en un dels seus drames maniqueístes, sobretot per l'entrada en joc d'uns mafiosos que manipulen al fill rebel del protagonista. És aleshores quan el director comença el seu devot ascens cap al cim de les injustícies socials. El paradigma Loach toca sostre quan la policia armada irromp en escena al més pur estil 'ley Corcuera': la tensió emocional de l'home empetitit pels tentacles del poder fàctic, sota una perspectiva despullada i esquinçada a més no poder -pamflet en vena de l'escola Benet i Jornet-.

En realitat el gran problema de 'Buscando a Eric' és que Loach espera del públic una consideració tan simpàtica cap a la seva pel.lícula com la que pugui tenir cap al seu equip de futbol predilecte. Potser per això cau en l'excés de les llicències de manera tan abrupta, barrejant sense cap rigor la regressió nostàlgica, la història d'amor, la comèdia sincera, el folletí social, la peripècia de coleguilles i l'esperit futbolero. I això que la idea era bona.