La ventana,  de Carlos Sorín

Abc  Elegia introspectiva, 1h25m, Wanda Visión

Cast  Antonio Larreta, María del Carmen Jiménez, Alberto Ledesma, Emilse Roldán, Roberto Rovira

1st weekend Esp  22.000 € (1.570 €/sala)

Ratings  Fotogramas 3/5, IMDb 6.9

L'últim adéu, puntuació 6.5

El vent que pentina la immensitat de les planures que envolten la finca de San Juan és com el pensament nostàlgic d'aquest vell sobrevolant el seu propi camí mentre espera a l'estranya dimensió que separa la vida de la mort. Des de la finestra d'una estança impregnada amb la consciència de la finitud, Antonio contempla el caràcter formidable de l'experiència humana manifestant-se en l'aire edènic del paisatge.

De la veritat metafísica que Bergman sabia imprimir als rostres dels actors n'hi ha molt poc rastre a 'La ventana'. Sorín sembla més centrat en la construcció d'una atmosfera contemplativa i vaporosa, en realçar el to elegíac de la història, que en cuidar la naturalitat d'una interpretació que malmet el flux de la pel.lícula per culpa d'entonacions forçades -irònicament, el cas de l'afinador de pianos és el més agut-.

Tot i que el cinema interiorista de Sorín no té la delicadesa o el rigor poètic dels grans exploradors de l'ànima (com Erice o Sokurov), la pel.lícula ofereix bons moments de conciliació entre una atmosfera que reflexa la provisionalitat límbica de la situació i un protagonista que admira la bellesa de l'entorn com si volgués posseir-la eternament.

Estretament lligada a l'amor a la vida i el pas del temps hi ha la reflexió sobre la impremta vital de l'individu com allò que determina l'acceptació i el sentit de la transició final. És interessant veure com Sorín articula els sentiments d'Antonio cap a tot el que estima i sobretot cap al seu fill buscant l'expressió minimalista, explotant la poètica del llenguatge simbòlic. 

La poca presència de diàlegs, el significat dels objectes, mirades o processos com l'afinació d'un vell piano o una ampolla de cava que celebra la tornada del fill pròdig, són les seves claus sintàctiques al cantó d'un tempo suau. Malgrat tot, el film no aconsegueix l'elevació que seria d'esperar, segurament perquè li falta el toc magistral, la subtilesa i el domini estètic que converteixen les meres sensacions en profunditat sentimental.