Donde viven los monstruos,  
de Spike Jonze


Abc  Món interior infantil altament turmentós, 1h28m, Sony
Cast  Max Records, Catherine Keener, Monstres
1st weekend Esp / USA  0.28 M€ (1.933 €/sala) / 32.7 M$ (8.690 $/sala)
Ratings  Fotogramas 5/5, IMDb 7.8

Aquell caos dit infància, puntuació 7
'Donde viven los monstruos' no està pensada perquè els nens vegin una simple versió turbulenta i monstruosa dels ninots de 'Barri Sèsam' i facin el badoc a la butaca: al darrera d'una façana de faula meravellosa s'hi amaga tota una divagació sobre els aspectes més cavernosos de la infància que no té por de ser ella mateixa ni sent misericòrdia pel seu públic aparent.


Sorprèn l'aproximació oberta, descarnada i psicològica a un món infantil que la pel.lícula s'atreveix a revelar com altament convuls. Tot el que l'inici de la vida té d'estrany hi és present: l'endimoniada bipolaritat d'unes emocions que viuen al marge del nostre control, la totalitat d'una apatia que de sobte ens sobrepassa, l'aïllament o la ràbia com a formes de reacció contra les rugositats d'un món que no es comprèn.


Jonze torna a demostrar que és un escapista formidable fent allò que tant li agrada, un viatge a l'altre cantó del mirall, en aquest cas el d'un nen, Max, al patir una rauxa per la incomprensió materna. És impressionant veure amb quina naturalitat Jonze domina aquest traspàs, el del món real a l'imaginari, sense que l'espectador percebi cap mena de sutura, com si l'un fos una pura conseqüència lògica de l'altre.


Excèntric, fantasiós i interiorista, el director tampoc s'oblida de sumar als seus habituals trets d'estil el de l'excel.lència visual que, a banda de ser present a l'esplèndid trànsit entre mons, segueix brillant a altres escenes de magistral plasticitat surrealista: la travessa del desert de Max i el seu millor amic monstre, o la visita a la maqueta animada del seu món alternatiu, parlen per sí soles.


Potser la millor virtut de 'Donde habitan los monstruos' és alhora el seu pitjor defecte, perquè l'experiència que proposa Jonze és tan pura, tan fidel al funcionament arbitrari de la psicologia infantil, tan allunyada de les convencions que faciliten la digestió de les històries, que en el seu meravellós capficament, s'acaba embriagant de sí mateixa i oblida que el públic també compta.





  

5 comentaris:

  1. Completamente de acuerdo, maravillosa película.

    ResponElimina
  2. Una crítica molt ben feta. Tanmateix no aniré a veure aquesta película, ja n'hi han prou de monstres pel mon, no cal pas anar al cine.

    ResponElimina
  3. Hola Pau, soc el Naren des de Argentina. Fes-me un favor: ves a veure Avatar i fes la critica, que el proper divendres crec que en parlaré, i m'agradaria posar el teu blog com enllaç. Haurias de fer-lo també en castellà :)

    Saludos.

    ResponElimina
  4. Veraneanta, tens raó, la raça monstre abunda, i no en té prou amb el futbol... El camp està per això, per deixar-hi la mala llet. I si no malament... Una abraçada!

    ResponElimina
  5. Ei Naren! Me alegro de tenerte por aquí! ¿Cómo va todo por Argentina? Leí tu post sobre la maratón mediática de la presentación de tu libro, joder macho, qué nivel! Ya tienes ahí la crítica de 'Avatar' que me pedías, por si te sirve de algo. Eso sí, de momento sólo en catalán. Todo se andará. Me pasaré por tu blog, a ver qué dices de la peli... Un abrazo Naren, y muchos recuerdos a Núria!

    ResponElimina