Invictus,  de Clint Eastwood

Abc  Mandela i el rugby contra l'Apartheid, 2h13m
Cast  Morgan Freeman, Matt Damon 
1st weekend USA  8.6 M$ (4.052 $/sala)
Ratings  La Vanguardia 3/4, Fotogramas 3/5, IMDb 8.9








Injecció de moral freda, puntuació 5
Sembla que tampoc els grans cineastes són immunes a aquest fenomen tan propi de principiants que és la boira narcisista, un mal que impedeix veure què hi ha de prescindible  en el material que s'ha filmat, el monstre de l'ego que confon equilibri amb mutilació espiritual. Voleu exemples? El Fincher de 'Zodiac' perdut al laberint d'una investigació sense final, el Malick de 'El Nuevo Mundo' banalitzant la bellesa inicial del seu edèn o, recentment, el Cameron de 'Avatar' provocant que els rituals col·lectius de la seva raça indígena perdessin el sentit.

Eastwood també cau en l'excés estèril quan s'obsessiona en fer la crònica del camí cap a la glòria dels Springboks, l'equip de rugby de Sudàfrica. El director arrossega el pes d'un final cantat, es perd en la recreació gratuïta dels partits i sobretot es mostra incapaç de fer sonar les trompes de l'èpica quan la història li demana.

Ni Morgan Freeman, esplèndid encarnant a un Nelson Mandela que lluita per aixecar el país, pot dissimular la baixa forma del seu amic Clint. L'habitual intimitat, de línies pures, en els moments crepusculars dels personatges, o aquella complicitat tan nítida com els sentiments que es dissimulen, han quedat per altres ocasions.

No deixa de ser paradoxal que 'Invictus' faci descansar tot el pes del seu escàs valor emocional en una sola paraula: inspiració. En té, i molta, l'actuació de Freeman, i també el seu personatge de Mandela quan la busca per contagiar-li al capità dels Springboks, un Matt Damon que no disposa del material dramàtic suficient per donar-li substància al seu atleta.

Hagués estat interessant veure com la sinergia entre aquests dos líders amb tant a demostrar gaudia de més temps, derivava cap a una amistat que aprofundia en la mútua comprensió de les carències, com passava a 'Million Dollar Baby' entre Maggie i el seu entrenador. El film, però, sembla tenir pressa per assolir els seus objectius fàctics, dominat com està per un esperit de crònica del que no té la paciència d'allunyar-se.



5 comentaris:

  1. Buenos días Pau, tienes razón es un Eastwood "menor" pero que quieres qué te diga, cualquier cosa de éste hombre merece la pena, tanto a nivel ético como estético.Creo que es una película que disfrutamos más los aficionados al deporte. Buen finde amigo.

    ResponElimina
  2. Què vols que et digui. A mi Gran Torino ja em va decepcionar bastant. Altra cosa és El Intercambio que em va agradar força. Tot i així em quedo amb el Eastwood de Harry...abrazus crack!

    ResponElimina
  3. Pau, muy bueno tu comentario sobre el GRAN ELVIS, en mi blog he dado yo también mi visión sobre Invictus. Un abrazo.

    ResponElimina
  4. Noctas! Home, home, és que vostè és un esbotza-portes, un assalta-camins i un arbuster murri, que jo ho sé tot... Miri que preferir l'Eastwood de 'Harry el sucio' al de 'Sin perdón', 'Mystic River' o 'Bird'... No anem bé :)... 'El intercambio' no l'he vista, aquesta setmana li faré un cop d'ull. Abraçuuu!

    ResponElimina
  5. Gerard! Me gustó ese puntazo tuyo de meter a Elvis por ahí. Es curioso que de todo el reportaje lo que más me quedó fue lo de ese peculiar hábito alimentario en concreto, pero supongo que son detalles como esos los que convierten realidad en literatura. Le echaré un vistazo a tu disquisición sobre 'Invictus', a ver qué te cuentas. Un abrazo!

    ResponElimina