La cinta blanca,  de Michael Haneke

Abc  Intriga dramàtica rural, 2h24m  

Cast  Christian Friedel, Burghart Klaubert 

Ratings  Fotogramas 4/5, IMDb 8.2

Possessió infernal, puntuació 8.5

Les credencials que acompanyen la darrera pel·lícula de Haneke, distingida amb la Palma d'Or a Cannes i el premi de la crítica internacional, no tenen un origen infundat. Si 'La cinta blanca' s'ha integrat a la cartellera amb una naturalitat considerable és perquè té una personalitat difícil d'oblidar, que sobresurt amb la qualitat penetrant del blanc i negre entre un espectre de colors en general poc estimulant.

La tensa contenció que reflecteixen els rostres d'alguns habitants d'aquest poblet austríac poc abans de la Gran Guerra sembla tenir origen en un rigorós ordre social. 'La cinta blanca' parla de les perversions que subsisteixen a l'ombra d'aquest ordre, i d'una sèrie d'enigmàtiques desgràcies que fan trontollar l'equilibri de la comunitat.

Hi ha en aquest Haneke un poderós hàlit a Bergman, en la puresa metafísica de les imatges, en la seva capacitat de situar el fons dels personatges en un primer terme poètic, incontestable com el retrat d'una nuesa al natural. El secret és a la depuració formal d'una posada en escena que fa de la seva dura pulcritud un cristall d'augment sobre l'interior de l'individu, revelant la conflictiva intensitat dels seus corrents, la seva dissimulada asfixia.

La misteriosa taca del mal, escampant-se sigilosament sobre la calma podrida d'aquest entorn bucòlic, és com el fantasma venjatiu d'una llibertat ofegada, destruint el mateix ordre que l'ha fet odiar-se. Només l'amor i la innocència del jove professor que tracta d'arribar al fons de l'assumpte sembla resistir-se a la possessió diabòlica, de pas fred i inexorable, que va tenyint l'atmosfera de la pel·lícula.

Hi ha algun motiu, doncs, per no qualificar 'La cinta blanca' d'obra mestra? La mateixa distància analítica, esgarrifant, que la pel·lícula fa servir magistralment per posar de manifest el caràcter devastador d'una crueltat que Haneke situa estratègicament fora de camp, és la que, de vegades, ens torna una imatge emocional captada amb excessiva voluntat d'estudi. Fora d'això, l'experiència és única.